11/11/2019

Un pa com unes hòsties

3 min

Un pa com unes hòsties és el que ha aconseguit fer Pedro Sánchez convocant noves eleccions. Si amb els resultats del 28-A Sánchez deia que un pacte amb Podem no l’hauria deixat dormir tranquil, els resultats del 10-N són d’insomni idiopàtic. I si no fos perquè la patacada d’Albert Rivera i el seu Ciutadans ho tapa tot, qui realment s’hauria de plantejar la dimissió és Pedro Sánchez. Hauria de plegar per incapacitat política de gestionar el resultat del 28-A; per haver convocat noves eleccions per interès partidista; per haver facilitat que el monstre de l’extrema dreta avancés de manera brutal i per agreujar encara més la inestabilitat política a Espanya. No sé si mai sabrem per què amb els resultats del 28-A no va voler o no va poder pactar amb Podem. Però tant si va ser obra dels seus spin doctors com si va ser per imposició de determinats poders fàctics o coronats, o tot alhora, el grau d’irresponsabilitat personal no té parió.

Des del punt de vista espanyol, amb aquesta repetició electoral s’ha fet realitat allò de “qui sembra vents, recull tempestats”. Si l’eix principal de l’oferta en campanya era fer por amb l’amenaça d’una divisió d’Espanya dirigint totes les ires cap a Catalunya, el resultat no podia ser altre que alimentar el vot de qui millor representava els dos objectius. La catalanofòbia sempre dona bons resultats, però no necessàriament en la mateixa proporció a tots els qui la fomenten, sinó més als que la representen més genuïnament. El problema per a Espanya, però, és que amb Vox no només es deixa campar el nacionalisme espanyol més xenòfob, sinó que també s’obre la porta a un neofranquisme encara més arnat. I tampoc no passaran ni vint-i-quatre hores que calcularan els costos de tenir partits sobiranistes bascos i catalans condicionant altres possibles majories de govern que no siguin la hipotètica gran coalició. La temptació d’una reforma electoral està servida.

Finalment, des del punt de vista de Catalunya, torno a dir per enèsima vegada que voler mesurar els resultats d’unes generals com a expressió de la salut de l’independentisme, ni que hagi salvat els mobles amb 16.000 vots més i un 3,2% més de representació, o que hagi superat per més de 100.000 vots els partits del 155, em sembla fora de lloc. Ho podrem comptar quan es faci la pregunta adient. Però aquest 10-N es demanava quina havia de ser la composició de les Corts espanyoles. Ni tan sols qui havia de presidir el govern d’Espanya, perquè no eren unes presidencials. Per tant, els independentistes deuen haver fet de tot: no votar, fer un vot útil per bloquejar o inestabilitzar encara més Espanya –o, al contrari, per facilitar un govern d’esquerres–, o votar per adhesió –poc o molt resignadament– a un líder o unes sigles… Per tant, voler treure altres conclusions del milió sis-cent cinquanta mil vots obtinguts és un exercici inútilment confusionari.

Ara bé: és notori que els partits independentistes –no l’independentisme en general– tenen un problema. I és, des del meu punt de vista, que no són capaços de merèixer la confiança de tot l’electorat independentista disponible. I no tan sols perquè ara algú ha estat confús sobre què anava a fer a Espanya, o perquè anar-hi més dividits no ha convocat més sensibilitats, i haver aconseguit un diputat més és del tot irrellevant. El problema és que sigui dramàticament confús identificar els espais ideològics que ocupen, els interessos socials que defensen o les estratègies que pensen seguir allà i aquí per aconseguir els objectius a què estan compromesos.

Vist el panorama d’inestabilitat que els ha quedat a Espanya, els partits independentistes catalans haurien d’aprofitar els propers mesos per fer un sit and talk (seure i parlar)… però amb ells mateixos i entre si, per tal de reduir l’escepticisme general i demostrar als seus votants que són capaços de portar el país a bon port. De la recent lliçó espanyola se’n pot aprendre molt.

stats