CANTUS FIRMUS

Pactes i dilemes

Ara mateix l'equidistància està al costat de la raó cínica

Manifestants tallen l'AP7 convocats pel Tsunami Democràtic. / CÈLIA ATSET
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

El primer gran dilema que viu la política catalana és el que confronta l'acceptació poc o molt resignada de l' statu quo amb el seu rebuig radical. Això explica bé per què hi ha qui s'estira els cabells per tres dies de col·lapse a l'AP-7 a l'alçada de la frontera –han parlat de 15 milions de pèrdues diàries per a l'economia catalana– i en canvi mai no ha piulat pels 15.000 milions de dèficit fiscal anual. Si et resignes a l' statu quo –o ja hi estàs bé–, el problema són els 15 milions diaris. Si el qüestiones, el que trobes veritablement greu és l'etern dèficit fiscal. De la mateixa manera, si no discuteixes l' statu quo, són inacceptables els talls d'algunes vies de tren. Si, en canvi, consideres injust l'estat de les coses, llavors el que t'indigna és que en 16 anys Renfe i Adif hagin invertit 560 milions d'euros a Catalunya i 5.000 milions a Madrid.

El mateix es pot dir en relació a la suposada divisió de la societat catalana. Si estàs al costat de l' statu quo –és a dir, si ets “constitucionalista”–, la hipotètica meitat que vol la independència és la culpable d’allò que en diuen un problema de “convivència”. Però si estàs a favor del dret a l'autodeterminació, qui té un dèficit democràtic greu són els constitucionalistes. El dilema, doncs, no neix de cap confrontació al carrer sinó d'una profunda divisió en el reconeixement de la legitimitat d'un determinat ordre polític, molt particularment de la monarquia com a símbol principal.

El problema que planteja la discussió entre pragmàtics i radicals és el de la dificultat de preveure les possibilitats i els límits de cada alternativa

Aquest conflicte de legitimitats porta a un altre dilema en relació a com encarar-lo. Em refereixo al que confronta els partidaris de la realpolitik, és a dir, els que defensen una via pragmàtica, amb els que se senten compromesos amb uns principis que consideren innegociables. No és que ningú renunciï a res, sinó que uns estan convençuts que les posicions intransigents que porten a la desobediència i al xoc amb la llei no van enlloc, mentre els altres pensen que vists els fruits que històricament ha donat, el pragmatisme no té cap recorregut.

El problema que planteja la discussió entre pragmàtics i radicals és el de la dificultat de preveure les possibilitats i els límits de cada alternativa. Què acosta més i més aviat a l'objectiu final? Sobretot tenint en compte que si parlem d’una negociació entre dues posicions que d’entrada ja no preveuen cap possible acord definitiu –ni renunciar a la unitat, ni renunciar a la independència–, inevitablement, la contemporització d'uns amb els altres augmenta la pressió dels qui, a banda i banda, consideren que hi ha línies vermelles infranquejables.

Però si els dilemes ja són prou endimoniats, encara queden més empantanegats per allò que en podríem dir la “raó cínica”, tan habitual en política. Oscar Wilde deia que un cínic és algú que sap el preu de tot i no sap el valor de res. És a dir, que si bé els dilemes anteriors se situen en el pla de la confrontació política legítima, quan queden atrapats en actituds cíniques, el càlcul immediat –el preu– passa per damunt dels objectius finals –el valor–, i llavors res ja no és el que sembla ni el que es declara. És per això que ara mateix plantejar els dilemes anteriors com si tothom estigués jugant amb les regles d'una “raó decent”, vull dir, apel·lant honestament al reconeixement dels drets civils i democràtics, a una justícia independent, als fets objectius, i en definitiva a la veritat, és adoptar una equidistància enganyosa. Siguem clars: ara mateix l'equidistància està al costat de la raó cínica.

La política catalana actual que es debat entre aquests grans dilemes, alhora que la fa complexa i sovint confusa, també és gran i exemplar. Amb el temps, sigui quin sigui el final, els que han estat els grans objectius s'acabaran imposant en la memòria de les futures generacions. I les misèries habituals tant de la lluita partidista com les que solen acompanyar les ambicions personals que ara n'emmascaren la grandesa, seran definitivament ignorades més aviat que no sembla.