CRÍTICA DE TEATRE

L’ombra sota La llum

'Sopro' [xivatada] és una altra mirada sobre una qüestió molt important per a Tiago Rodrigues: la memòria

‘Sopro’, Teatre de Salt, 9 de novembre

Li va costar. Però Tiago Rodrigues és molt tossut i a la fi ho va aconseguir. Es tractava de fer que aquella que viu a l’ombra i que no vol que se la vegi sortís a l’escenari sota les llums dels focus. I aquella era l’apuntadora del Teatro Nacional Doña Maria II de Lisboa. Li va costar no menys de nou cafès i la consegüent sobreexcitació per vèncer la timidesa de qui, durant 41 anys, va ser l’altra veu somorta dels actors i actrius i que a la fi només va haver d’intervenir, segons ella mateixa aclareix, un total de 18 minuts i 23 segons. Però Cristina Vidal era allà, amb la seva roba negra i la seva discreció absoluta. Seguint la lletra i respirant el mateix aire que aquells a qui havia d’ajudar en cas que arribés el blanc (moment en què un actor oblida el text). Sobre aquest desconegut i mai vist actor del teatre, el director portuguès ha aixecat el seu nou espectacle presentat a Temporada Alta, que probablement es podrà veure a Barcelona a la primavera.

Sopro [xivatada] és una altra mirada sobre una qüestió molt important per a Rodrigues: la memòria. Ja ho vam veure a By heart, presentat a l’últim Festival Grec, on jugava a memoritzar fragments de Shakespeare amb el públic. Amb Sopro rescata la memòria d’un ofici extingit entre nosaltres barrejant aquelles anècdotes i històries mínimes de Cristina Vidal amb fragments d’obres de Racine, Molière, Txékhov i Shakespeare. Un joc certament reiteratiu en el seu inici però que agafa gran volada quan l’ombra, l’omnipresent apuntadora que ha traspassat les cametes i segueix un per un els intèrprets, se situa en un segon terme. Aquell era el seu lloc. Sense atrezzo ni vestuari, els intèrprets ens ofereixen un sensacional comiat entre Verschinin i Maixa ( Les tres germanes ), el divertit joc amb el monòleg del desesperat Arpagó, o el drama del càncer terminal de la directora del teatre. Rodrigues li reserva a Vidal, a qui hem vist però no hem sentit, el fragment final que Berenice no va poder acabar degut a la seva malaltia. I ella, per primer cop, diu el text confrontada amb el públic. Ara sí. S’ha acabat. Magnífic.