Un cotxe per a tota la família

Entretinguda i emotiva comèdia sobre una família força convencional

‘La dona del 600’

Teatre Goya, 16 de novembre

Tot i que és sorprenent trobar-se un cotxe al menjador de casa, i més si vius en un pis alt, li recomanaríem a la Pilar que passegés pel Portal de l’Àngel, on veurà dues precioses furgonetes Volkswagen T1 al primer pis d’una botiga. Però la Pilar, que té un càrrec important a l’Ajuntament, veu perillar la seva feina quan al menjador de casa el seu pare, a qui fa força temps que no veu, es troba amb un 600 verd pistatxo (“ El automóvil para todos ”, que deia la publicitat). No serviran de res les explicacions del pare ni la defensa de la germana. El cotxe ha d’anar fora.

Sobre aquest conflicte aixeca Pere Riera una obra força allunyada de treballs anteriors ( Infàmia, Desclassificats i Lluny de Nuuk ) i que sembla més aviat fruit d’un encàrrec, tot i que l’autor assenyali que volia fer un homenatge a la icona de la mobilitat del desarrollismo espanyol. Tant se val. El resultat és una entretinguda i emotiva comèdia sobre una família força convencional amb un pare jubilat que ha gastat hores i il·lusió construint el 600 en record de la mare absent i dues germanes que s’estimen però que no es comuniquen, amb l’afegit del marit abandonat de la Pilar. El 600 serà el detonant perquè sorgeixin els conflictes passats entre els familiars i amb alguna sorpresa que no revelarem però que ens parla de l’amor incondicional.

Penso que Riera volia que la proposta tingués més humor del que finalment hi trobem, i que a més a més és un xic banal, però la bona arquitectura, l’equilibri entre el més lleuger i el més dramàtic i el bon ritme i la naturalitat dels diàlegs donen vida a una funció molt ben servida per un sempre eficaç Jordi Banacolocha (l’avi de la comèdia catalana), una magnífica Rosa Vila, una simpàtica Àngels Gonyalons i un Pep Planas ben somrient. En una producció que no escatima mitjans i un càsting molt adequat, ben segur que la presència de Mercè Sampietro (la dona absent) és la cirereta per acostar al Goya el públic madur, aquell per a qui el 600 encara és alguna cosa més que un cotxe vell sense reprise.