Misc 15/10/2014

Apple, Facebook i el sostre de vidre

i
Sara Berbel
3 min

A les principals orquestres simfòniques nord-americanes, anomenades The Big Five (Boston, Chicago, Nova York, Cleveland i Filadèlfia), es van adonar que amb prou feines hi havia dones entre els seus intèrprets. En els processos de selecció, davant de tribunals de persones expertes i d’ambdós sexes, sistemàticament eren escollits els homes i no les dones. Des de les Universitats de Harvard i Princeton les investigadores Claudia Goldin i Cecilia Rouse van proposar el 1997 un sistema d’“audició cega”. Per aquest sistema, entre el jurat que havia d’avaluar l’execució de la peça musical i l’intèrpret candidat s’hi hauria de posar un biombo a manera de pantalla que impedís veure qui estava tocant al darrere. Perquè la prova fos realment neutra i el sexe de la persona no pogués ser identificat es va demanar als candidats que es traguessin les sabates abans d’entrar a la sala per evitar que el tribunal, en sentir unes sabates de taló, s’adonés que la intèrpret era una dona.

La sorpresa va ser majúscula quan es van veure els resultats d’aquest sistema: s’havia incrementat en un 50% la possibilitat que una dona fos seleccionada. Des de llavors la presència de dones ha augmentat fins a un 46% en algunes orquestres nord-americanes, i pel que fa a les europees la Comissió Europea recomana a totes que incorporin el sistema de selecció darrere d’un biombo i descalçats, per evitar discriminacions (conscients o inconscients) com la de la Filharmònica de Viena, que no va admetre la primera dona fins al 1997.

Aquesta història, més enllà dels resultats positius per a la igualtat, és interessant perquè mostra que el principi de meritocràcia no funciona quan hi intervé el sexe de les persones. Ahir mateix llegíem que Facebook ofereix la congelació d’òvuls a les seves treballadores, i que Apple pensa fer-ho a principis de l’any que ve. És un nou indici de l’existència d’un prejudici inconscient i comú a tota la societat, que considera que les dones no seran igual de bones en determinats llocs significatius i de poder, especialment si són mares.

Segles de tradició hegemònica masculina ens fan creure que els homes seran millors intèrprets (en el cas de les orquestres) que les dones, que suposadament tindrien pitjor tècnica i un temperament poc adequat per treballar en una orquestra. Així mateix, existeix la creença que les dones no es dedicaran prou a la feina a causa de les seves obligacions familiars i que per això mai seran tan bones dirigint com els homes, sigui en política (a Catalunya només hi ha un 12% d’alcaldesses, malgrat que l’espai municipal és el més proper i accessible), en el món del coneixement (només hi ha un 14% de catedràtiques, tot i que les dones són majoria en els estudis universitaris) i en l’àmbit econòmic (la presència de dones directives en consells de direcció no supera el 13%).

La dificultat per accedir a llocs de poder, on es decideix el present i el futur de la societat en el seu conjunt, és el que s’anomena sostre de vidre, una metàfora que al·ludeix a una barrera que impedeix la promoció de les dones però que resulta invisible als ulls i és molt difícil d’identificar. El sostre de vidre està format per factors estructurals -com el tipus d’organització social i temporal, en què les dones encara són les responsables majoritàries de la llar i les tasques domèstiques, una circumstància que els dificulta l’accés a llocs de molta responsabilitat per manca de disponibilitat i de temps-, però també el formen factors socials -com els prejudicis i estereotips- o factors personals i psicològics -que responen a l’educació que hem rebut al llarg de la nostra vida.

Per aquest motiu, quan se sent dir a tanta gent de bona voluntat (aquí no ens pararem a parlar dels que no en tenen) que no calen quotes o accions positives per afavorir la presència de dones a llocs determinants de la societat, justificant que només hi han de poder arribar “les que valguin”, cal explicar la història de les orquestres i dels sostres invisibles. Les dones són tan bones intèrprets com els homes, però els estereotips amb què hem estat educats, els prejudicis que encara imperen a la nostra societat, ens porten a pensar que no ho són i a no seleccionar-les. L’argument incontestable és que quan no sabem si qui toca és un home o una dona, llavors són seleccionats de forma equitativa i pràcticament no es troben diferències en l’excel·lència de l’execució musical.

Per això són necessaris sistemes veritablement neutres de selecció en què el sexe no pugui ser avaluat inconscientment, i afavorir amb actuacions positives la presència de dones a tots els llocs de la nostra societat per gaudir del seu talent i expertesa. Al capdavall, volem gaudir de la bona música de tots els intèrprets, siguin homes o dones.

stats