Les pors del segle XXI

Com a éssers fràgils que som, les pors recorren la història de la humanitat. N’hi ha de tipus individual, d’acord amb el nostre caràcter i les experiències viscudes, i també de col·lectives, producte de les nostres identitats culturals. Però totes compleixen la funció de preparar-nos per a possibles futures catàstrofes i defensar-nos-en. Les pors serveixen de catalitzador del que ens resulta desconegut i, per tant, incontrolable. Són una defensa preventiva davant el misteri que tot esdevenir comporta.

Algunes de les pors col·lectives més impactants són les que preveuen la fi del món, especialment prop de l’acabament de cada mil·lenni. Va passar l’any 1000 de la nostra era i va tornar a aparèixer el 2000, quan milers de persones van fugir de casa seva esperant que s’obrís el cel. Durant la segona meitat del segle XX la por a una Tercera Guerra Mundial va planar insistentment sobre Europa i els Estats Units, i va provocar molts malsons i, fins i tot, alguns suïcidis. Com deuen haver pogut observar, les pors més profundes sempre estan relacionades amb la mort, amb la pròpia desaparició, sigui com a ésser individual o com a espècie.

El nostre segle té també les seves pròpies pors i, com no podia ser d’una altra manera, estan relacionades amb el poder de la tecnologia, la incertesa de quin serà el seu desenvolupament i la ignorància de l’impacte que tindrà sobre nosaltres. La por a malalties misterioses i desconegudes provocades per la tecnologia i els seus dispositius està prenent cada vegada amb més força. Una de les més controvertides en aquests moments és la hipersensibilitat electromagnètica.

Fa uns mesos, la francesa Marine Richard va caure rodona a terra en presència de la seva advocada quan estava rodejada de dispositius electrònics. Richard, de 40 anys, autora teatral i poeta, viu des de llavors en una cabana de la regió pirenaica de l’Arieja, allunyada de la civilització i dels camps electromagnètics: no té cap telèfon, ni xarxa wifi ni cap antena prop de casa seva. Tant ella com altres persones amb la mateixa afectació expliquen que pateixen insuportables mals de cap, insomni, problemes cardíacs i fins i tot un tipus d’Alzheimer en presència “d’ones electromagnètiques artificials” però no els presenten quan provenen de fonts naturals com els camps elèctrics de les tempestes o el camp magnètic del nostre planeta, el que mou les brúixoles.

L’OMS ha reconegut l’existència d’aquests símptomes (tan variats com la tipologia i circumstàncies de les persones afectades) però addueix que no hi ha cap evidència científica i assegura que es deuen a l’ansietat que pateixen aquests malalts relacionada amb la presència de noves tecnologies. S’han fet diversos experiments, com el del psicòleg britànic James Rubin del King’s College de Londres. Rubin va reunir 71 persones suposadament electrosensibles i 60 voluntaris sans. La prova consistia a acostar-los un telèfon mòbil al cap. El mòbil podia estar encès o apagat sense que les persones participants ho sabessin. Algunes de les electrosensibles es recargolaven de dolor davant un telèfon apagat i d’altres, en canvi, no notaven cap símptoma quan en realitat tenien el camp electromagnètic a tocar del cap. Tampoc les anàlisis de sang posteriors van mostrar canvis hormonals. Fins ara, cap experiment psicològic o mèdic ha trobat evidències concloents que els senyals del telèfon mòbil generin els símptomes que expliquen les persones electrosensibles. La psicologia creu que és un efecte nocebo : la por a la malaltia produeix precisament els efectes que tem.

Lògicament s’hauran de fer molts més estudis i descartar que les empreses de telefonia estiguin influint d’alguna manera en els experiments que es realitzen. De fet, Marine Richard ha aconseguit un pensió d’un tribunal francès per la seva situació, i el mateix ha fet un jutjat de Madrid amb una dona que es declarava hipersensible a l’electromagnètica.

En tot cas, sigui quin sigui el veritable origen dels símptomes, el que sembla clar és que una societat altament tecnificada com la nostra genera noves ansietats, inquietuds i pors. Com deia Gramsci: “Les coses velles triguen a desaparèixer, les noves a néixer i, en el clarobscur, poden aparèixer els monstres”. Els monstres amb què haurem de conviure en les pròximes dècades tindran, sens dubte, forma de pantalles, robots, ones electromagnètiques i altres elements que ni tan sols som capaços d’imaginar.