Crònica d’agost sobre el poder

L’actualitat, entesa com allò que passa i crida l’atenció d’un nombre important de persones, no hi entén, de vacances. Malgrat que a l’agost, el mes privilegiat de l’estiu, baixa l’atenció que la ciutadania dedica a l’esdevenir social, polític, cultural i esportiu, els fets se succeeixen i no es poden retenir. L’agost del 2015 no és una excepció, i des que ha començat passen coses que s’expliquen als mitjans de comunicació perquè són, malgrat les vacances, noticiables socialment i políticament.

Des d’una perspectiva social, resulten absolutament alarmants i preocupants els fets relacionats amb la violència de gènere i la immigració. Que en ple segle XXI morin dones a mans de les seves parelles és un fracàs de la societat europea pretesament desenvolupada, bressol de la civilització occidental i filla de la revolució en defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. De la mateixa manera, són un fracàs europeu els fluxos migratoris des de Síria i altres països en conflicte cap a la UE, que aquests dies deixen imatges esgarrifoses com les de l’illa grega de Kos. O, molt més a prop geogràficament, el conflicte dels Mossos d’Esquadra amb la comunitat senegalesa a Salou, que s’ha estès a altres municipis. Es tracta d’un conjunt de fets socials que responen a raons estructurals profundes i que mereixen no ser simplificats amb tòpics discursius i criminalitzadors sobre les màfies de les pasteres o els top manta. Discursos que, massa sovint, serveixen de coartada a aquells que pensen que “tots no hi cabem”. A l’agost, les relacions de poder que hi ha darrere les desigualtats de gènere i les desigualtats d’origen no descansen. Quan molts abaixen la guàrdia perquè poden descansar, persisteixen l’explotació, la dominació i la discriminació.

Des d’una perspectiva política, l’actualitat dels últims mesos ja apuntava a un agost intens a nivell català, espanyol i europeu que no deixaria descansar els periodistes. I és que, malgrat l’eclosió de les xarxes socials com a transmissores de l’esdevenir polític, els mitjans de comunicació considerats tradicionals encara són els principals canals d’informació del que es cou políticament. Com era d’esperar, la definició i concreció de les diferents candidatures per al 27-S ha esdevingut un excel·lent generador de notícies en l’àmbit més pròxim. En un calculat -o potser improvisat- comptagotes, es presenten diàriament els noms de les persones integrants d’aquestes candidatures. Més enllà del contrast entre candidatures, quan es comparen els perfils de les persones que -un cop passades les eleccions- hauran d’exercir com a diputats i diputades, resulta preocupant comprovar com, de moment, el focus d’atenció se centra més en les persones que en les idees. La dèbil frontera que separa l’eficient lideratge i carisma polític dels excessos de personificació representa un risc per a l’exercici de la tan necessària política.

Mentrestant, el ministre d’Interior es veu obligat a comparèixer al Congrés de Diputats per donar explicacions sobre la reunió que va mantenir amb Rato; l’FMI alerta de l’excessiu optimisme del govern espanyol sobre la recuperació econòmica i exigeix més retallades, i Brussel·les critica la ineficàcia del pla espanyol dins el Programa Europeu de Garantia Juvenil per donar feina als anomenats ni-ni (que ni estudien, ni treballen). Encara més enllà, l’Eurogrup aprova el tercer rescat econòmic a Grècia sense abandonar el paradigma de l’austeritat, una recepta que, fins ara, acumula escassos resultats econòmics i nefastes conseqüències socials. Darrere de les eleccions del 27-S, com també darrere de la corrupció, l’austeritat i les retallades, s’hi amaga la sempre present lluita pel poder.

L’anàlisi del que passa a l’agost no es pot desvincular dels instruments analítics que s’utilitzen la resta de l’any. El canvi de mes, d’estació, d’any, de dècada o de centenari obliga a contextualitzar de manera permanent, però, alhora, cal tenir present que les relacions socials de qualsevol època històrica no s’entenen sense l’afany per aconseguir el poder, ja sigui material o simbòlic. El poder té la capacitat de camuflar-se en múltiples rostres, indumentàries o formes que fan difícil la seva identificació per seduir la població. Sigui com sigui, el poder sempre persegueix la capacitat d’imposar una determinada manera de fer: exercir un domini hegemònic sobre els altres. L’agost del 2015 passarà a la història perquè, com sempre, se segueixen acumulant fets socials que il·lustren i exemplifiquen la lluita pel poder i el seu exercici.