VISCA EL SISTEMA

Corrupció, som-hi que no ha estat res

La de l'estat espanyol és una manera de funcionar que condemna un país sencer a l'endarreriment

Fidel als seus principis, el diari El Mundo publicava aquest dilluns el testament de Franco, acompanyat d'una informació tota arrebossada amb calç emblanquinadora. Es donava a entendre que la fortuna llegada pel dictador a la seva família era més aviat poc quantiosa (uns 1,8 milions d'euros, traslladats des de les pessetes en un càlcul ben patiller), i que, comparat amb els xoriços actuals, Franco havia estat un lladre d'una austeritat digna d'encomi. El diari oblidava que la part més substantiva de l'herència de Franco es va repartir en vida seva. I obviava que el seu patrimoni es va multiplicar al llarg del seu mandat a còpia d'expropiacions, regals, donacions i suborns que acceptava amb la més gran de les complaences. Per exemple, els milions de dòlars que durant la Segona Guerra Mundial va rebre dels fons de la Corona britànica (un fons de rèptils anomenat la Cavalleria de Sant Jordi; el banquer Joan March va actuar com a testaferro de l'operació) per trair el seu suposat amic Hitler i no permetre el pas de les tropes alemanyes per Espanya fins a Gibraltar.

El testament de Franco és tan sols una ínfima part del patrimoni de la família

Amb tot, és evident que Franco no va ser qui va implantar la corrupció a Espanya, i que tampoc es va acabar després de la seva dictadura. Franco només va ser una baula més de la llarga i feixuga cadena que lliga la història moderna de l'estat espanyol, essencialment oligàrquic i clientelar, amb la corrupció. Un cortijo de señoritos, per fer servir una expressió habitual que defineix la manera que es té a Espanya d'entendre l'equilibri social: els que són a dalt manen i s'omplen les butxaques, mentre que els que són a baix callen i apleguen el que poden o els deixen. Naturalment, és una manera de funcionar que condemna un país sencer a l'endarreriment econòmic i social, però també educatiu i moral. Camp adobat per a l'extrema dreta i per a dictadorets carnissers i avariciosos com Franco, ara recuperat com a emblema nacional.

Alguna cosa de tot això ha passat a Andalusia, on, entre EROs i peonades, el PSOE porta quaranta anys més avesant una part important de la ciutadania a malviure de la sopa boba o del buidatge de les arques públiques, sense cap més horitzó professional ni vital que el de la sempiterna i molt hispànica picaresca. El cas dels ERO ja té sentència, però com que la justícia no considera que es tracti de finançament irregular del partit, i com que els implicats són vells enemics interns de Pedro Sánchez, el PSOE respira i no pensa assumir cap responsabilitat, a pesar que el futur d'Andalusia hagi quedat hipotecat almenys per a una generació. Però ¿com ha d'assumir res el PSOE, si ja vam veure la declaració com a testimoni d'un president de govern en actiu, Mariano Rajoy, en el cas de la Gürtel? Assegut més amunt que la resta, amb el president del tribunal tallant les preguntes inoportunes i amb un Rajoy que contestava amb displicència xulesca. Ara PSOE i PP fan veure que discuteixen qui ha delinquit més i pitjor. Però tothom sap, i ells els primers, que en aquestes coses una mà renta l'altra.