Misc 13/10/2014

Com posar l’Ebola en quarantena

i
Siddhartha Mukherjee
4 min
Com posar l’Ebola en quarantena

Hi ha un aspecte del tràgic cas de Thomas Eric Duncan (el primer malalt d’Ebola diagnosticat als Estats Units) que, com a metge, m’exaspera: fins i tot si en la primera visita haguessin identificat la malaltia i haguessin aïllat Duncan, potser també hauria sigut massa tard. Probablement feia dies que estava escampant el virus. La notícia que la infermera que va tractar Duncan ha donat positiu en les anàlisis d’Ebola a causa d’un incompliment en els protocols de seguretat reforça la imatge de desorganització.

Arran del cas Duncan s’han establert tres estratègies per evitar l’entrada i el contagi d’Ebola als EUA: restringir dràsticament la mobilitat de viatgers que vénen de països afectats pel virus, mesurar la temperatura dels viatgers que procedeixen de zones afectades per l’Ebola i aïllar tots els pacients que mostren símptomes i són sospitosos d’haver-se contagiat, a banda de fer un seguiment i posar en quarantena qualsevol que hi hagi estat en contacte. Però totes aquestes estratègies tenen defectes substancials, i a falta d’un tractament contra el virus d’eficàcia demostrada potser hauríem de redefinir el mateix concepte de quarantena.

La prohibició indiscriminada de viatjar a determinats països impediria que els cooperants arribessin a les zones més afectades, cosa que agreujaria encara més la crisi mèdica i humanitària, i empenyeria la gent a viatjar-hi igualment a través d’altres països, cosa que dificultaria saber-ne la procedència exacta. Practicar revisions als viatgers, fent-los omplir qüestionaris i prenent-los la temperatura, també té els seus defectes. Les febres més baixes es poden dissimular amb antitèrmics com el Tylenol. I quan el portador o portadora d’Ebola té febre, la fase infecciosa -la possibilitat del contagi- ja ha començat.

Sens dubte, aïllar els pacients que mostren símptomes resulta efectiu, però no serviria com a estratègia de contenció proactiva perquè aquests pacients podrien haver infectat ja desenes de persones. Fins i tot quan el dispositiu de vigilància es desplega bé, els costos que se’n deriven resulten impossibles d’assumir.

Existeix una quarta estratègia que, malgrat tot, encara s’hauria de valorar i posar en pràctica amb molta cura.

Des de la dècada del 1990 han aparegut nous mètodes clínics que permeten detectar els virus en la fase presimptomàtica de la infecció, i sovint amb una gran precisió. Un d’aquests mètodes utilitza la reacció en cadena per la polimerasa (PCR, sigles en anglès), una reacció química que amplia els gens del virus que floten a la sang en més d’un milió i, així, permet que les infeccions puguin identificar-se abans que apareguin els símptomes. Aquesta tècnica no és especialment difícil d’aplicar: com a oncòleg que acostuma a treballar amb càncer a la sang, fa gairebé deu anys que utilitzo variants de la PCR per detectar infeccions subclíniques als meus pacients.

Un estudi de l’any 2000 publicat a la prestigiosa revista mèdica The Lancet il·lustra la importància d’aquest nou sistema. Es van fer anàlisis utilitzant la PCR a 24 individus asimptomàtics que havien estat exposats al virus de l’Ebola. Onze van acabar desenvolupant la infecció i, d’aquests, set van donar positiu en el control realitzat amb PCR. Dels altres 13, cap va donar positiu. L’any 2004, un equip de viròlegs dels Centres pel Control i la Prevenció de Malalties va millorar el sistema PCR per augmentar-ne la precisió. Avui dia, per fer el test només es necessita una quantitat de sang equivalent a una culleradeta, la mostra es transporta guardada en gel al laboratori central i els resultats estan disponibles en unes hores.

Aquest tipus de tecnologia ens permet imaginar un concepte de quarantena totalment diferent.

Més que no pas confiar en instrumental antiquat, descripcions aleatòries i qüestionaris, hauríem de considerar la possibilitat d’implementar un programa pilot que servís per fer revisions mèdiques a viatgers asimptomàtics mitjançant tècniques basades en la reacció per la polimerasa. Aquest tipus de tecnologia és cara, però no té un cost prohibitiu. Una reacció PCR habitual, incloent-hi les proves, costa entre 50 i 160 € (ens hem gastat 100 vegades més diners per desfer-nos dels llençols contaminats del llit on va dormir Duncan). I, com que el temps d’elaboració del test equival a una tercera part del trajecte transatlàntic, el mateix vol constituiria l’espai de quarantena.

S’haurien de resoldre qüestions logístiques: ¿on es durien a terme les anàlisis i revisions mèdiques: abans de sortir de l’Àfrica Occidental o un cop els pacients aterrin als Estats Units? ¿Es podria establir una quarantena itinerant, que garantís l’entrada provisional als viatgers però els repatriés al país d’origen si els resultats donessin positiu? Quines precaucions s’haurien d’establir per dur a terme aquestes anàlisis i revisions? Quins formularis de consentiment es necessitarien? Qui en pagaria els costos? A quins pacients es realitzarien els exàmens mèdics exactament?

Malgrat tots aquests dubtes s’hauria de desenvolupar un programa pilot, potser adreçat a les regions més afectades per l’epidèmia. Avui dia, els immigrants que arriben als Estats Units s’han de sotmetre de manera rutinària a anàlisis de sang i escàners del tors amb raigs X per detectar possibles casos de tuberculosi preclínica. Evidentment, realitzar aquests exàmens mèdics als viatgers no immigrants suposa una tasca immensa, però val la pena intentar-ho amb un programa més específic.

Un dels problemes més importants del sistema que proposo és la possible aparició de falsos positius. Ara bé, els tests basats en el sistema PCR tenen un índex molt baix de falsos positius (tres de cada 1.000 proves) i la precisió dels resultats podria millorar-se si els exàmens se centren en pacients que procedeixen d’una àrea geogràfica determinada o bé si s’utilitzen qüestionaris més especialitzats. El segon problema són els falsos negatius: no detectar els veritables portadors de la malaltia; ara bé, amb un índex de falsos negatius de 4 casos per cada 1.000, el sistema seria suficient per evitar que l’Ebola es convertís en una epidèmia als Estats Units. És més: la presència de tots aquests sistemes i proves de detecció produirien un efecte dissuasiu en aquelles persones que volguessin evitar els controls.

El sistema de què parlo resultaria car, però el programa pilot ens ensenyaria com millorar-lo. Potser no soluciona la restricció de llibertats civils inherent al concepte de quarantena, però les fa més acceptables.

L’Ebola és un virus molt enginyós. Per combatre’l, nosaltres també ho hem de ser.

Siddhartha Mukherjee va guanyar el premi Pulitzer pel llibre ‘The emperor of all maladies: a biography of cancer’ (2010).

stats