Els Mossos de Schrödinger

L’idil·li dels catalans amb els Mossos d’Esquadra s’ha acabat, o passa per un mal moment. La contenció de les protestes contra els últims empresonaments i la detenció de Puigdemont ens han mostrat imatges dures que feia temps que no vèiem de la policia catalana: en l’imaginari col·lectiu, els cops de porra havien quedat associats a l’actuació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’1-O. Els mossos eren homes i dones que van socórrer la població el 17-A i que van aclarir l’autoria dels atemptats en pocs dies. Homes i dones comandats pel major Josep Lluís Trapero, capaç de replicar en català a un periodista que li exigia que parlés en castellà i de delimitar -juntament amb la resta de la seva cúpula- el camp d’actuació del cos el dia del referèndum: es retirarien urnes i es tancarien els col·legis que es pogués, però s’evitaria la violència gratuïta contra la població en actitud pacífica.

Ara Trapero està apartat del càrrec i imputat per sedició. En el seu lloc hi ha el que era el seu número 2, Ferran López, que continua treballant amb el que era el seu número 3, Joan Carles Molinero, i la resta de membres de la prefectura. I els Mossos estan atrapats entre el foc amic i el foc enemic, amb dificultats per saber quin és quin en cada moment.

De la mateixa manera que les protestes s’han endurit, s’han tornat més contundents els dispositius policials per contenir-les. Hi ha hagut manifestants llançant objectes als antiavalots, intentant trencar cordons policials i cremant contenidors. I no sabem exactament qui són ni què volen aquests manifestants violents. Però a l’altra banda s’han vist càrregues qüestionables i cops de porra indefensables. Han rebut diversos periodistes i, més enllà de la importància de garantir que la premsa informi sense prendre mal -que no es pot menystenir-, això és una prova que hi ha hagut càrregues injustificables. Les crítiques han aparegut immediatament, i ara mateix no hi ha cap mecanisme per vehicular-les i que en surti alguna cosa de profit: no hi ha conseller d’Interior ni cap mena de control parlamentari de l’activitat policial. No tenim, per tant, eines imprescindibles perquè la relació entre la ciutadania i la policia d’un país es mantingui en uns paràmetres normals: sense que calgui que el cap del cos aixequi passions i acabi amb la cara estampada en samarretes, la població ha de saber que pot marcar els principis sobre els quals treballa aquesta policia. Segurament, que el Parlament pogués decidir que els Mossos deixessin d’utilitzar pilotes de goma va fer més per la normalització del cos que moltes operacions exitoses contra grups criminals.

Ara la direcció política de la policia catalana està en mans de l’Estat. A les mans de Zoido, Puigserver i Millo. I el delegat del govern espanyol està jugant brut. Utilitzant les mateixes paraules que va dedicar l’1-O a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, està defensant la “proporcionalitat” de l’actuació dels antiavalots dels Mossos com una manera d’arrossegar-los al costat fosc i equiparar-los amb els cossos estatals quan, des de fa uns anys, el model d’ordre públic és diferent i es basa molt més en la contenció que en les càrregues, que, si es produeixen -com ha passat aquests dies-, són examinades amb lupa per la premsa, els ciutadans, les entitats de drets civils i els partits polítics.

Ara López ha de comandar el cos i reportar davant Juan Antonio Puigserver, secretari general tècnic del ministeri, els dies que no ha d’anar a declarar com a testimoni a l’Audiència Nacional per desmentir acusacions llançades per Diego Pérez de los Cobos contra Trapero. Mentrestant, Millo intenta l’abraçada de l’os i altres braços de l’aparell de l’Estat augmenten cada dia la pressió contra la policia de la Generalitat amb atestats i interlocutòries que els presenten com una banda de delinqüents. L’última ocurrència l’ha tingut un jutge de Cornellà: imbuït de l’esperit que regeix l’actuació de la fiscalia, el Suprem i l’Audiència Nacional, va obrir d’ofici unes diligències contra els Mossos. Després de donar-hi voltes durant mesos, ha decidit que si Trapero està imputat per sedició s’ha de fer el mateix amb Ferran López i la resta de la cúpula. I ha passat la pilota a Carmen Lamela. A aquest pas, acabaran presentant López com una versió peculiar del gat de Schrödinger: botifler a Catalunya i enemic públic d’Espanya alhora. El que quedarà dels Mossos -morts i vius alhora- quan tot això s’acabi, no se sap.

Etiquetes