21/10/2011

El repte de la soledat

2 min

El 25 de setembre passat La Rochelle, un petit port de la riba atlàntica francesa, va ser el punt de sortida de la regata més bonica de totes les que existeixen. A peu pels molls i a mar en vaixells s'hi apinyaven milers de persones per veure els mariners que cada dos anys hi participen. En aquesta ocasió hi havia en Dídac Costa i l'Aleix Gelabert, dos mariners catalans. Ells i tots els altres són els protagonistes d'una humil i gran proesa. Navegants que passen dies i mesos lliscant sobre les onades del mar en solitari.

Fa més de trenta anys que vuitanta homes i dones participen en la Mini Transat (Charente-Maritime/Bahia Transat 6.50), l'última regata oceànica que encara conserva en el seu reglament records de puresa i romanticisme. El llarg camí per mar des de la Bretanya francesa fins a les costes del Brasil en minúsculs vaixells a vela obliga el patró a gestionar cansament, por, fam i son extrems. És la poesia de la navegació a vela, una regata per a la qual són necessaris, més que recursos econòmics, coratge i una ment privilegiada capaç de suportar els embats de solituds infinites. Obligats a no embarcar cap tipus d'aparell que els permeti comunicar-se amb l'exterior, sense mòbil, sense internet, sense diaris, passats els primers deu dies de son i sense descans possible, dormint a breus intervals d'una hora, els navegants acaben veient més sirenes que Ulisses en el seu llarg viatge.

Però el mar i el cel agafen vida pròpia i la temuda soledat dels nostres temps es fa necessària aliada. A la tornada, els espera sempre la calma de qui sap que sense res també es pot anar lluny.

Qui pogués ser capità d'aquest vaixell i viatjar enllà de l'oceà Atlàntic dins una closca de nou, com un sol actor en un teatre d'escenari infinit i sense platea. Només dofins, xatracs i gavines que s'apropen a escoltar el que les proes silencioses tenen per dir.

stats