MEMÒRIA HISTÒRICA
Misc 20/10/2019

Christopher Clark: “Trump i Johnson es dediquen a crear nous passats falsos”

A Tiempo y poder. Visiones de la historia. Desde la guerra de los Treinta Años al Tercer Reich viatja des de l’Alemanya de Frederic Guillem de Brandenburg fins a Hitler per reflexionar sobre com s’ha anat redefinint el temps

i
Sílvia Marimon
5 min
Christopher Clark: “Trump i Johnson es dediquen a crear nous passats falsos”

BarcelonaDes dels presocràtics, els filòsofs han reflexionat sobre el temps: cíclic, lineal i orientat al futur, continu i homogeni... Christopher Clark (Sydney, 1960), catedràtic d’història de la Universitat de Cambridge, planteja un altre punt de vista: com el poder ha utilitzat diferents conceptes del temps per legitimar-se. A Tiempo y poder. Visiones de la historia. Desde la guerra de los Treinta Años al Tercer Reich (Galaxia Gutenberg) viatja des de l’Alemanya de Frederic Guillem de Brandenburg fins a Hitler, passant per Frederic el Gran i Otto von Bismarck, per reflexionar sobre com s’ha anat redefinint el temps. No és la primera vegada que Clark s’endinsa en la història d’Alemanya. En el bestseller Sonámbulos explicava com va començar la Gran Guerra. Clark va ser a Barcelona per participar en unes conferències al Palau Macaya de La Caixa.

Vostè defensa que el temps no és neutral.

No, no és neutral. No és un fluid transparent on passen les coses. El temps és una construcció, una visió sobre el que és proper o està íntimament relacionat amb el present i quines parts són remotes o estranyes. I una de les institucions amb més poder per decidir i canviar la percepció del temps és l’estat.

¿Només els estats tenen aquest poder?

No, no són els únics que poden canviar la visió del temps. L’Església ho ha fet durant segles. Un dels seus grans objectius ha estat, i en això ha sigut força brillant, organitzar el temps a l’entorn d’esdeveniments litúrgics. Tanmateix, l’estat ha anat adquirint cada vegada més poder i, des de la seva posició privilegiada, ha decidit què era important i què no. Els estats necessiten legitimar el seu poder perquè se’ls obeeixi i, sovint, la manera de legitimar-se és redefinir la relació entre passat, present i futur.

¿Com es legitima un estat canviant la percepció del temps?

Les monarquies franceses o espanyoles, durant l’Edat Mitjana i la Moderna, es van legitimar defensant que tenien dret a governar perquè sempre havia estat així. Es coronava un nou rei però era la mateixa sang, la mateixa raça. Frederic Guillem de Brandenburg (1620-1688) va fer tot el contrari. Va trencar amb la tradició perquè estava en contra dels vells privilegis. Va defensar que l’obligació d’un estat no era conservar sinó reconèixer els nous perills i actuar per evitar-los. I continuem amb aquesta idea. Moltes vegades obeïm pensant que l’estat ens garanteix una seguretat davant possibles amenaces. Cada règim té una noció del temps diferent.

¿Els nazis simplement van decidir rebutjar la història?

Al segle XIX, Alemanya es va convertir en un dels llocs on hi havia més consciència dels canvis, res era immutable. La història es va percebre com un torrent desbordant. La part positiva és que implicava dinamisme, noves oportunitats. Bismarck, per exemple, va pensar que ell era la persona que podria comandar el vaixell en aquell riu tumultuós de la història.

Però Bismarck va perdre el control.

Exacte. Aquest va ser el problema. Alemanya va patir un gran trauma després de perdre la Primera Guerra Mundial. A totes les morts, al fracàs, s’hi va afegir el terror de la revolució bolxevic i la ràbia per les condicions del tractat de pau. Va ser un trauma profund, ningú sabia portar el vaixell. Era com ofegar-se al riu de la història. I la resposta dels nazis va ser rebutjar la idea de la història. Per als nazis, els canvis eren una idea liberal, pròpia dels jueus. El nacionalsocialisme argumentava que la identitat alemanya provenia d’un passat remot. Hi havia el present i un futur llunyà. I el que ho connectava tot era la raça. He investigat a fons les exposicions que es van fer als museus durant el nazisme. N’hi havia una amb les cares de diversos alemanys. I el comissari de l’exposició, al final, afirmava que aquella exposició no era sobre història ni els canvis, sinó sobre el que perdurava de manera immutable: el rostre alemany. No era una idea nova, però el fet que ho fa excepcional és que la va defensar un estat. Hi ha alguns acadèmics que defensen que en períodes traumàtics es pot experimentar un cert terror a la història. Aleshores es busquen alternatives, com els arquetips.

¿Actualment vivim instal·lats en el presentisme?

No mirem enrere per emmirallar-nos, no pensem que en altres èpoques estaven molt millor que ara. Els liberals del segle XIX i els comunistes tenien una visió de futur. Els comunistes pensaven que potser el present era dur però que en el futur aconseguirien una societat sense classes on el proletariat fos com una gran família. Nosaltres no creiem en el futur. Estem estancats en el present.

¿Som incapaços d’imaginar un futur millor?

La creença que el demà serà millor, que hi haurà prosperitat, fa temps que ha desaparegut. Això no s’explica per un sol motiu. Fins al 1989, la nostra idea de futur estava definida per l’existència del bloc comunista. Crèiem que nosaltres estàvem millor, que amb l’estat del benestar la pobresa desapareixeria. La idea de la història es basava en la competència amb una alternativa; i quan l’alternativa va desaparèixer, es va acabar. El següent problema és la manca de confiança en el sistema capitalista. La crisi financera ha fet que perdem la confiança en els bancs, les institucions financeres i les capacitat del govern. La Unió Europea encara no ha desenvolupat prou la maquinària per fer front a les crisis. I, finalment, el més important: la incertesa sobre si els humans tenim futur. Tot el discurs sobre l’extinció del planeta.

¿Creu que els estats continuen tenint prou poder per canviar la percepció del temps?

Encara tenen el control dels diners. Les seves accions tenen efectes sobre nosaltres. Només hem de seguir el camí dels impostos, nosaltres no controlem pas el seu destí.

Quin ús fan del temps polítics com Donald Trump i Boris Johnson?

Com molts populistes, com ho fan també Viktor Orbán i Matteo Salvini, utilitzen l’argument que el passat era millor. Parlen de tornar a tenir el control, com si els seus països l’haguessin tingut en algun moment. Trump diu que farà Amèrica més gran. Què vol dir amb això? Que Amèrica tornarà a ser un país de blancs i amb negres oprimits? Trump i Johnson es dediquen a crear nous passats falsos. Substitueixen el futur per un passat que no ha existit mai. Se’ls inventen.

Espanya, sobretot els últims temps, sovint utilitza com a argument la continuïtat, la preservació.

Crec que és millor l’argument contrari. Espanya ha tingut molts canvis de règim. Podria defensar que no sempre ha sigut així i explicar per què es va escollir el sistema actual. El millor és discutir els conflictes, escoltar totes les veus i intentar arribar a un consens. S’ha de ser prudent amb els canvis perquè podem perdre allò que valorem. A la BBC hi havia un programa fantàstic sobre les civilitzacions. El presentador deia que s’acabaven quan s’hi deixava de creure. Les alternatives no són sempre millors. S’ha de pensar tot bé.

stats