Qui ets realment, Barcelona?

BarcelonaLa Venus de Barcelona la va trobar la família Morales Velasco al seu hort. Havien vingut d’Andalusia, vivien a la Guineueta i els fills van adoptar la Venus com a nina. El 1955 la van donar al consistori barceloní i es va convertir en el símbol de la ciutat fins que va caure en desgràcia perquè es va comprovar que no era romana. “Hem pogut comprovar que és del Renaixement. Ara ha recuperat el seu prestigi. La persona que la va trobar va morir l’any passat, i una de les coses que va voler fer abans d’anar-se’n va ser tornar a tocar la Venus amb què havia jugat de petit”, explica el director del Museu d’Història de Barcelona (Muhba), Joan Roca.

La Venus és tan sols un del centenar d’objectes que formen part de la nova exposició del museu, Barcelona Flashback. Kit d’història en 100 objectes. “Fins ara la ciutat de Barcelona no s’explicava enlloc. Com a museu no podíem limitar-nos a fer un refregit i havia de tenir sentit no només per a la ciutadania sinó també per a l’educació i el turisme” diu Roca. L’exposició, que s’inaugura aquest dimecres, és estable però no necessàriament permanent. “És un experiment. Si d’aquí sis mesos s’ha de reformular, ho farem”, diu Roca.

A través de molts interrogants, el Muhba vol fer reflexionar sobre la manera de veure i visitar la ciutat. El recorregut comença amb un cor bategant i verbs com arribar, lluitar, patir, estimar, aprendre i celebrar, acompanyats de fotografies, sobretot del segle passat, per on desfilen immigrants que arriben a una estació de tren, carreres de carros arrossegats per estruços, la celebració de la República i el Maragall dels Jocs Olímpics del 92. La sala següent està dedicada als objectes com a testimonis: pamflets clandestins de la Pegaso del 1971, un missatge d’amor gravat a la pedra del segle II de Marcus Porcius a Silviana i una pistola trobada pels arqueòlegs al carrer Robadors dels anys del pistolerisme: “¿Podria ser la que va matar el Noi del Sucre?”, diu Roca.

Respostes breus i obertes

El museu llança moltes preguntes darrere les quals sovint hi ha investigacions recents o noves tesis que qüestionen el relat històric que en teníem fins ara. Quan va néixer Barcelona? Quin poder exercien els bisbes en temps dels visigots? Quina va ser la contribució dels apotecaris a la ciència moderna? Barcelona era una ciutat colonial? Com es va obrir la Via Laietana? Què va fer l’Ajuntament per l’escola pública? Primer guanyar la guerra o fer la revolució? Tot acompanyat de peces gens canòniques, com un àlbum familiar de fotografies on les imatges de la Setmana Tràgica s’intercalen amb una excursió a la platja, la part frontal d’un Seat, el fanal de la façana de la farmàcia Sastre i Marquès o la revista El Víbora. Hi ha possibles respostes però són obertes i molt breus, tan breus que podrien ser un tuit. Segons Roca, el visitant ha de construir el seu propi relat.

En una altra sala es pot trepitjar literalment Barcelona: als peus hi ha un mapa de la ciutat i a les parets les claus per explorar-la a través de les arquitectures, cartografies i paisatges. Aquí es veu clarament com ha crescut la taca urbana, les diferències entre els barris, l’impacte de la immigració i l’evolució política dels últims anys. A l’avantsala d’aquest espai es projecta el documental Arquitectures de Barcelona. Mirall urbà: set mirades, creat expressament per a l’exposició. Al llarg dels 19 minuts que dura, s’entrellacen qüestions com el paper fundacional que han tingut les columnes del temple romà, les diferències entre el gòtic català i el francès, l’encaix entre l’Eixample i el Modernisme, l’impacte del poder polític noucentista o com l’arquitectura ha transformat la ciutat democràtica. Després la ciutat de Barcelona és comparada amb altres metròpolis com Londres, Roma, Frankfurt i Lisboa.

L’últim tram analitza el lloc dels fets: la seu actual del Muhba, la Casa Padellàs, que va ser traslladada pedra a pedra a la plaça del Rei per evitar que desaparegués per sempre més amb l’obertura de la Via Laietana. Amb motiu de l’exposició, s’ha reobert el passatge que condueix directament fins al colofó de tot el recorregut: el rellotge dels Flamencs -el nom remet al lloc d’origen dels seus creadors-. Va ser encarregat pels consellers de la ciutat el 1575 i pesa més de cinc tones. “És el rellotge més gran del món de la seva tipologia, i tot un símbol”, resumeix Roca. És una exposició amb final obert que no aprofundeix en cap aspecte de la història de la ciutat però que posa cara a cara el visitant amb una Barcelona que té ben poc a veure amb les postals. “No hem volgut donar peix, sinó la canya de pescar”, diu Roca.

La Casa de la Història del futur

El Muhba va començar a treballar en un projecte per reformular l’edifici i convertir-lo en la Casa de la Història de Barcelona el 2017. Actualment hi ha un concurs públic obert, però l’ambició del museu és col·locar el gran rellotge dels Flamencs al pati, on hi haurà també un quiosc on s’oferiran alternatives per visitar la ciutat. La planta baixa serviria com a espai de trobada per a petits i grans. Els espais expositius es distribuirien entre les dues plantes, i al tercer pis està previst un espai de recerca amb biblioteca i l’arxiu, sales de treball i d’actes públics, a més d’un espai amb vistes urbanes.