MEMÒRIA HISTÒRICA

“El pare va sobreviure perquè es va fer passar per mort”

Madeleine Mateu recupera els rellotges i la ploma del seu pare, deportat pels nazis a Neuengamme

Quan els nazis van veure que perdien la guerra van començar a evacuar els camps de concentració i a eliminar qualsevol rastre dels seus crims. Als deportats al camp de concentració de Neuengamme, a prop d’Hamburg, on van perdre la vida més de 42.900 persones, els van ordenar marxar a peu i en trens de càrrega cap a altres camps, on se’ls va deixar morir de fam i de malalties. Ramon Mateu (Vilanova de Segrià, 1915 - París, 2000), el pare de Madeleine Mateu, va evitar aquelles marxes de la mort: “No es va moure durant hores, es va fer passar per mort i gràcies a això va sobreviure”, explica la Madeleine.

Li costa parlar del pare. Assegura que la deportació afecta els deportats però també els fills. Fa temps va voler tancar aquest capítol, perquè ja n’havia parlat i s’havia documentat, però aquest estiu va recuperar alguns dels objectes personals que els nazis van arrabassar al seu pare el 21 de maig del 1944, el dia que va entrar a Neuengamme: dos rellotges de polsera i una ploma. Els homes de Hitler, que ho documentaven tot escrupolosament i ho guardaven, s’ho van quedar, perquè una vegada es travessaven les tanques de filferro del camp només es tenia dret a un prim vestit de ratlles que no protegia de les baixes temperatures hivernals. “Quan el pare parlava del camp sempre esmentava el fred i la fam, que no el deixaven viure”, diu la Madeleine. Quan en va sortir, Ramon Mateu només pesava 35 quilos.

Els dos rellotges i la ploma eren als Arolsen Archives, l’arxiu alemany que guarda la documentació i els objectes dels deportats. A les lleixes d’aquest arxiu hi ha informació sobre 17,5 milions de persones. Més d’una seixantena d’objectes pertanyen a espanyols, però cap institució espanyola se n’ha preocupat mai. A poc a poc, amb la col·laboració d’historiadors locals i periodistes, l’historiador Antonio Muñoz ha anat trobant una vintena de famílies. La Madeleine va saber que els objectes del seu pare eren a l’arxiu gràcies a un company de l’Amical de Mauthausen.

A la resistència francesa

“El meu pare sempre va ser políticament molt actiu”, explica. Treballava en una notaria i el van fer fora quan el seu cap el va enxampar llegint un diari d’esquerres. “Se’n va anar a viure a Barcelona i militava al PSUC. Quan es va perdre la guerra va fugir i el van tancar a Argelers”, recorda la seva filla. Quan va sortir del camp d’Argelers no tenia res i se’n va anar a viure a casa de la germana d’un amic. “Explicava que cada tarda anava al cinema i que va participar en la resistència imprimint pamflets i falsificant papers”, recorda.

El van detenir i el van fer pujar a un camió de bestiar el 21 de maig del 1944. Va arribar a Neuengamme el 24 de maig. “Els van donar pa, però gens d’aigua. El pare va decidir que era millor no menjar si no podia beure. Va estar tres dies i tres nits en aquell tren, i explicava que molts van embogir”, diu. El millor a Neuengamme era intentar passar desapercebut: “El pare tocava el violí i el piano, però quan li van preguntar si sabia tocar algun instrument va dir que no: intuïa que no seria per a res de bo. I tenia raó, perquè la música sonava quan mataven la gent”.

Ramon Mateu era més aviat petit i patia molt en els treballs forçats. “Intentava no fer sobreesforços per poder sobreviure i va rebre moltes pallisses -recorda la filla-. No era gaire alegre, era més aviat taciturn, molt recte i responsable i sempre va estar malalt dels nervis. La mare no podia fer ni el més petit soroll a la cuina perquè el pare s’exaltava”, explica la Madeleine. La seva mare es va reunir amb el seu pare un temps després que ell sortís del camp. Tampoc no va ser fàcil: “Un estiu ho va intentar acompanyada del meu avi, però els van robar tots els diners i fins un any després no van aconseguir reunir-ne prou per tornar-ho a intentar”.

Mentre Franco va ser viu, no va poder tornar a Espanya -i ho va fer força angoixat- fins que va aconseguir els papers que li concedien la nacionalitat francesa. Però la seva mare es va posar malalta abans. “Com que el pare no podia travessar la frontera, els tiets van portar la seva mare fins a Narbona perquè ell se’n pogués acomiadar. ¿T’imagines com deu ser dir adeu a algú sense saber si morirà aviat o passats uns anys?”, diu. Després, amb la mort del dictador, el Ramon anava cada estiu al seu poble, Vilanova de Segrià, però no va voler tornar a viure a Espanya.

La Madeleine sí que va voler passar la frontera. “Vaig venir a viure a Barcelona quan tenia 23 anys, ja en fa 47, però sempre he conservat la nacionalitat francesa, mai he volgut tenir l’espanyola. Tampoc he volgut posar mai els peus a Alemanya”, diu. Recorda que els primers anys a Barcelona no van ser fàcils. Franco encara era viu i a la Madeleine la feien anar una o dues vegades a la setmana a la Via Laietana per interrogar-la. “El pare em deia que no expliqués mai que no m’havien batejat”. Els anys 70 també van ser temps d’optimisme: “Anava a les assembles i a les manifestacions. Com el pare, tinc les idees molt clares”.