Aneu amb compte!

Els pares i mares amb fills en edat de rebel·lar-se estem amoïnats, molt

“Dilluns els nois em van dir que volien anar a l’aeroport. Encara són menors d’edat, així que la meva primera intenció va ser escriure una negativa contundent i enviar-los cap a casa. Després vaig pensar que no els hem educat per quedar-se a casa davant de les injustícies, així que vaig escriure: aneu amb compte!”

M’ho va explicar un amic de la meva quinta quan vam coincidir en una de les concentracions d’aquesta setmana. Feia la mateixa cara que dec fer jo: una barreja d’excitació, cansament, por i indignació.

Després he sentit (o llegit) altres pares i mares amb fills en edat de rebel·lar-se que s’expressaven en termes similars. Estem amoïnats, molt. Ens fem farts de patir. Ens avorrim de fer totes les recomanacions de l’ànima sabent que probablement no serveixin de gaire res. Veiem a venir que això es farà molt llarg i no ens veiem amb cor d’aguantar aquest neguit constant. Els demanem que es protegeixin, que tinguin seny, que s’apartin d’on hi hagi violència. Però no els demanarem que es quedin a casa perquè, com diu el meu amic, no els hem educat per a això.

És més, tal com vaig llegir a la Fúlvia Nicolàs a Twitter: “No sé si em feia més por que el meu fill anés a les manis o que no hi anés”. Si els nostres fills es quedessin a casa, desmotivats o porucs, viuríem els pròxims mesos molt més tranquils, però tindríem una altra mena de desassossec.

Els nostres fills han sortit als carrers perquè saben que, aquesta vegada sí, els dies que estem vivint duraran anys. És a dir, que ens hi estem jugant el futur i el país que ells heretaran. També ho fan perquè pensen que tants anys de demostracions pacífiques i ordenades, a la catalana manera, no han servit per a res i que aquells que es van creure l’antic mantra que “en absència de violència es pot parlar de tot” ara són a la presó.

“Ens hi haurem d’acostumar”, em diu un altre progenitor preocupat. Però no, això sí que no, de cap manera. No em vull acostumar a aquesta mena de sofriment. Vull que la valentia dels nostres fills acabi exercint pressió de manera pacífica i que els que ho han de fer s’asseguin i parlin. Tan aviat com sigui possible.

Una abraçada immensa a tots els pares i mares amoïnats, encara més als que heu estat afectats directament per la repressió. I una abraçada també i malgrat tot als nostres representants polítics, amb un prec: sisplau, estigueu a l’altura!