Canvi d'armari

Cada vegada buscaràs més el verd: per menjar, verdura i amanida, i per al lleure, aire lliure

Hi ha coses que hem fet desenes de vegades a la nostra vida, que les repetim cada any com un ritual i que, malgrat tot, un dia semblen diferents i ens provoquen sensacions inèdites, com si fos la primera vegada.

Així ho reflexionava la meva amiga després de fer el canvi d'armari d'aquesta tardor. L'ha fet protegida amb una mascareta perquè fa poc li ha aparegut una al·lèrgia a la pols i, sobretot, l'ha fet amb un ànim diferent, l'ànim de qui està entrant a la menopausa.

Ha entès que, en obrir els altells de l'armari per fer el canvi de roba, la realitat se li havia plantat al davant

Com es tradueix això? Doncs diria que és un ànim més pràctic i menys il·lusionant. També més escèptic. Per exemple: aquells pantalons que ja fa potser cinc o sis anys que no es posa, però que anava traient i guardant cada canvi de temporada amb l'esperança que algun dia s'aprimaria prou per tornar a posar-se'ls, aquest any han quedat definitivament descartats. També s'ha desprès de tot de peces de roba que ja no són adequades per a la seva edat: samarretes de tirants, texans foradats, shorts, faldilles massa curtes, bruses transparents, vestits massa cenyits. N'ha anat fent una pila i –oh, sorpresa!– s'ha trobat pensant que les oferirà a la seva filla adolescent per si vol quedar-se'n alguna. La seva filla que fa quatre dies, com aquell qui diu, jugava a nines (ara penso que les nenes ja no deuen jugar a nines; poseu-hi, si no, l'equivalent). 

Una altra cosa que ha fet la meva amiga per primera vegada és llençar algunes samarretes que li havien agradat molt i que s'havien anat foradant de tant de portar-les. Les indultava any rere any per raons sentimentals i aquesta vegada no ha tingut compassió: com he pogut anar amb samarretes foradades tant de temps? N'ha guardat només una, com si fos una relíquia.

Quan ha acabat, asseguda al llit davant de l’armari, amb els ronyons partits pel puja i baixa i l'al·lèrgia galopant, ha entès que, en obrir els altells de l'armari, la realitat se li havia plantat al davant. 

Entrem en una nova etapa, diu, resignada. I una altra amiga, un xic més gran, l'hi corrobora: jo en dic l'etapa del verd. Com? Cada vegada buscaràs més el verd: per menjar, verdura i amanida, i per al lleure, aire lliure i muntanya. L'escoltem amb ganes d'aprendre: també és l'etapa de quedar per dinar en lloc de sopar i de combatre la sequedat a totes les parts del teu cos sense excepció. I, finalment, però no menys important, és l'etapa de prescindir de tot el que és superflu, coses, manies i persones. Amén.