07/10/2015

Manters: quan el càstig no és la solució

4 min

Es parla molt del fenomen top manta. Molt n’han dit uns i altres, i fins i tot recentment els mateixos afectats han alçat la veu, en un fet sense precedents. I ho han fet no només per la mort del seu company, Mor Sylla, sinó també per la injustícia i les conseqüències que suposarà el nou Codi Penal per al col·lectiu.

La regulació del top manta s’ha endurit. I això afecta una població que, ja per ella mateixa, està en una situació de vulnerabilitat social extrema. Encabit en els delictes contra la propietat intel·lectual i industrial, a l’anterior text el fenomen del top manta quedava habitualment tipificat com a falta. Això significava que la condemna imposada era en tot cas una multa i que no generava antecedents penals.

Amb la reforma que va entrar en vigor l’1 de juliol d’aquest any, la mateixa conducta es podria castigar amb penes de presó de 6 mesos a 2 anys o bé amb multa d’1 a 6 mesos de responsabilitat personal subsidiària en casos de quantitats menors. Però independentment de la pena imposada, ens trobem que amb la desaparició de les faltes i la seva conversió en delictes es generen antecedents penals. Aquest fet, que per a la majoria de la població no suposa un canvi gaire rellevant en les seves vides, per a les persones estrangeres implica una gran diferència: la que va entre ser legals o il·legals, dit simplement. I la legalitat o il·legalitat d’una persona significa moltes vegades, en relació a la seva residència en un determinat país, la diferència entre tenir un futur o no tenir-ne cap.

La situació irregular de les persones estrangeres és una circumstància que no beneficia a ningú. No beneficia la persona perquè el col·loca en una posició d’inferioritat, exposada a totes les discriminacions. La col·loca fins i tot en la tessitura de ser expulsada a la força del país on moltes vegades viu des de fa anys o al qual ha arribat després de molts esforços, econòmics i personals.

Tampoc és positiu per a la resta de la societat, en tant que la seva probable aportació social no pot ser tinguda en compte perquè la legalitat els considera ciutadans inexistents a tots els efectes, excepte en la punició.

Així doncs, cal que ens preguntem: realment val la pena tant d’esforç institucional?

En dret penal és imprescindible conèixer quin és el bé jurídic lesionat, és a dir, a qui o a què fa mal la conducta que es produeix i que es reflecteix a les normes penals. En aquest cas el bé jurídic que es protegeix és la propietat intel·lectual o industrial. El fet del qual deriva és la venda de còpies de tota mena d’articles que emulen grans marques amb un preu molt per sota del que seria l’original. Arribats a aquest punt, creiem que ens hauríem de preguntar seriosament a qui fan mal les conductes dels manters. Oi que una persona que compraria una bossa de Chanel perquè disposa del poder adquisitiu suficient no ho farà en una manta tirada al carrer? Per tant, ¿podem pensar que les marques copiades deixen d’obtenir alguna mena de lucre amb la venda ambulant? La resposta és òbvia.

Però no ens aturem aquí. A nosaltres, com a agents jurídics, ens preocupa l’estat de la justícia, el seu alentiment i els recursos que s’hi destinen. Existeixen casos autènticament insignificants, que resulta sorprenent que hagin arribat als tribunals i és discutible que els recursos materials i humans de l’administració de justícia s’hagin de dedicar al seu enjudiciament. I aquest és un d’aquests casos.

Per tant, interpel·lo els lectors amb dues preguntes. ¿És proporcional castigar amb una norma —la més dura que tenim al nostre estat de dret— com el Codi Penal els venedors ambulants del top manta? I el que és més important, ¿és una solució al problema o, com a mínim, disminueix la presència de venedors?

La resposta és també contundent. Ells mateixos declaren que la seva intenció és precisament no delinquir i que les seves pretensions són únicament de supervivència. Per als refugiats econòmics del capitalisme —molts fugint de condicions de pobresa extrema i, fins i tot, de guerres—, que la societat d’acollida respongui amb un càstig penal a la seva única subsistència és, si més no, desproporcionat. I tenint en compte que es tracta de la seva única opció vital, ni una legislació més dura ni la seva persecució dissuadeixen de continuar en la seva activitat.

Però la segona pregunta ens porta a una tercera. Què podem fer, doncs? Es tracta d’una situació complexa. Les institucions han optat fins ara únicament per la resposta punitiva i la criminalització, i en cap cas han procurat oferir altres solucions ni per a la ciutadania, ni molt menys per a les persones que l’exerceixen.

Existeixen iniciatives que podrien donar una sortida a aquesta situació. Per exemple, la creació de cooperatives. Una cooperativa és un projecte autogestionat entre un grup de persones que ofereixen un servei. Però una cooperativa també és un projecte transformador. Una fórmula per regularitzar la mateixa venda ambulant, que ja disposa d’una normativa específica, i també la situació administrativa de les persones. Recentment tenim algun exemple inspirador, com el cas de la cooperativa de recollida de ferralla, feta amb molt d’esforç, acompanyament adequat i recursos. Una solució perquè aquest deixi de ser tant sols el nostre país i passi a ser el país de tothom.

stats