Allà on Jesús passaria el Nadal

Mentre vivim l’emigració més gran de la història moderna, el Nadal ens convida a reconèixer la nostra història en els milions de persones que s’han vist desplaçades pels tirans, la guerra i la pobresa

A la ciutat de Mitilene, situada a l’illa grega de Lesbos, s’acosta Nadal. A la plaça principal hi ha un arbre il·luminat de blau; en un pessebre, Maria i Josep vetllen el Nen Jesús. La gent compra regals i pren cafè. A només 15 minuts, carretera enllà, al camp de refugiats i immigrants anomenat Mória, el que s’acosta no és el Nadal sinó l’hivern. Més de 6.000 ànimes que han fugit dels conflictes més violents del món -a Síria, l’Iraq, l’Afganistan, el Iemen i la República Democràtica del Congo- s’amunteguen en un espai pensat per a 2.330 persones. L’escena és molt crua: munts d’escombraries, filats, nens que ploren, fileres de tendes d’estiu barates amb famílies senceres atapeïdes a l’interior i baralles que esclaten regularment a la perifèria del camp. La pudor és aclaparadora.

He visitat molts camps de refugiats del Pròxim Orient, però mai he vist res com Mória, un lloc que el papa Francesc ha comparat amb un camp de concentració. No vaig entendre el veritable significat del Nadal -una història en què Jesús neix en una família que es converteix en refugiada- fins que vaig visitar les persones que ara es veuen obligades a considerar que aquest lloc és casa seva.

Entre elles hi ha la Karima i la seva mare, ja gran, la Kamila, que van passar els últims anys atrapades a Deir al-Zor, a Síria, sota el govern de l’Estat Islàmic. “No hi havia electricitat; fèiem servir llums d’oli. Era com si haguéssim tornat a l’Edat de Pedra”, em va dir la Karima. Tot i que van patir moltíssim -“Vam marxar perquè ja no hi havia metges ni hospitals ni atenció mèdica”-, res havia preparat mare i filla per al que es van trobar a Mória. “Si ho hagués sabut, no hauria vingut -va afegir-. Hauria mort al meu país”.

Mória va obrir com a centre de detenció de refugiats el 2015, un any en què més d’un milió de refugiats es van traslladar a Europa. La culpa de les condicions miserables del campament s’atribueix a l’acord entre la UE i Turquia del 2016, establert per dissuadir els refugiats d’agafar la ruta marítima cap a Europa. Ara els que arriben a les illes gregues han d’esperar els tràmits de la UE abans de continuar el camí cap al continent. L’espera pot ser de mesos, sense cap garantia que s’acceptin les sol·licituds d’asil. La combinació de l’espera, la incertesa i les condicions insostenibles ha creat el que sembla una epidèmia de desesperació intencionada per dissuadir els refugiats de veure Europa com a refugi.

Encara que els periodistes no poden accedir al campament, a principis d’aquest mes vaig entrar-hi d’amagat. Els lavabos són tan escassos i tan bruts que els refugiats han fet forats a l’alta tanca que envolta el recinte per poder orinar i defecar a l’exterior. El perímetre del campament està ple d’excrements humans.

La manca d’higiene i la violència han provocat que alguns refugiats es traslladin als oliverars que hi ha a fora del campament. Allà vaig parlar amb joves de Mossul, Bàssora i Bagdad (Iraq), de Daraa i Alep (Síria), i de Gaza. El Murtda va fugir de les milícies de Bàssora perquè tenia por que el detinguessin o el matessin. El Mustafà, de Gaza, que aparenta menys anys dels 21 que diu que té, va enumerar les guerres a què ha sobreviscut. Quan li vaig preguntar sobre el viatge des de Turquia, va respondre orgullós: “No tenia por. Estic acostumat a la guerra i sé nedar”.

L’Anwar, de Mossul, parlava en veu baixa. Més gran que els seus germans, va viatjar sol des de l’Iraq el mes passat i ara ajuda a cuidar molts refugiats més joves. La seva família vivia a l’Iraq des de feia moltes generacions. “Després va arribar el juny del 2014 i les nostres vides es van acabar”, em va dir. Va irrompre l’Estat Islàmic i el seu barri va ser destruït pels combats. “No dormo a la nit, perquè amb els somnis venen els malsons”, em va dir. “Quines coses que hem vist! Nens petits assassinats. Amb un adult, no saps si és una bona persona o un terrorista, però ¿què pot haver fet un nen?”

La història del Nadal és la seva història, més que de ningú altre. És la història d’una fugida, en què Maria i Josep marxen de casa seva i donen a llum Jesús en una ciutat estranya. A l’ Evangeli segons sant Lluc, Jesús neix als marges de la societat, pobre, embolcallat amb una tela i estirat “en una menjadora, perquè no hi havia lloc a l’hostal”. A Mateu, un àngel alerta Josep que el rei Herodes vol matar el seu fill i li ordena: “Aixeca’t, agafa el nen i la mare i fugiu a Egipte”. Tots tres formen una sagrada família de refugiats.

Si ens volem imaginar el pessebre, no cal que anem més enllà de la tenda d’Alaa Adin, de Síria, que va marxar de casa seva pocs dies després de casar-se. Ara la seva dona està embarassada i, quan els vaig conèixer, vivien en una tenda fora de Mória, perquè no hi havia espai per a ells.

Si volem veure la fugida a Egipte d’avui en dia, no hem de mirar gaire lluny: gairebé tots els refugiats que he conegut tenen una història en què s’escapen a mitja nit. Si volem comprendre una vida capgirada per un cens, només hem de preguntar a aquests refugiats, amb el seu futur incert fins que els tramiten les sol·licituds d’asil, i que veuen que ara la seva vida és ostatge de la burocràcia. Si volem un miracle, us suggeriria que miréssiu l’Anwar, que, tot i que plorava mentre em parlava de la destrucció de Mossul, va tenir forces per aturar-se a mitja explicació i oferir-me una clementina.

Mentre vivim l’emigració més gran de la història moderna, el Nadal ens convida a reconèixer la nostra història en els milions de persones que s’han vist desplaçades pels tirans, la guerra i la pobresa i per veure les seves històries en la nostra.

En aquesta mirada nostra s’hi juguen molt. Si la gent que vaig conèixer no surten del camp aviat, corren el risc de morir congelats. Però mirar cap a Mória també ens pot ensenyar què és realment el Nadal: una història de com la nostra salvació està lligada a les vides dels que pateixen més.

Avui Mória és Betlem. Els que hi estan atrapats no són uns éssers humans que ens hàgim de treure de sobre, sinó Emmanuel, “Déu és amb nosaltres”.