05/09/2018

Les emocions necessiten guia

4 min

EscriptorLa visió dominant des d'Espanya sobre el que viu Catalunya és que uns polítics independentistes, que a més són corruptes, egoistes i malvats, arrosseguen la meitat de la població. Hi ha qui creu de bona fe això que han irradiat els polítics i els mitjans de comunicació espanyols, i hi ha qui ho utilitza per legitimar el que el govern central i l'Estat mateix han fet en els últims temps.

És una gran falsedat. La mobilització catalana és un moviment cívic de resposta a l'experiència del maltractament de l'Estat, i qui diu que cal ser autocrítics amb els passos fets ha de demanar-ho abans que res a les institucions del mateix Estat, començant ni més ni menys que pel Tribunal Constitucional i el rei. Però que el desafiament a l'Estat el du a terme un ampli moviment cívic és una cosa que crec que també l'està oblidant aquesta mateixa ciutadania mobilitzada. Cadascú pot parar-se a pensar en quina posició estava fa vuit o deu anys, perquè excepte els independentistes, que llavors formaven una minoria, i els que formaven una altra minoria que desitjava mantenir Catalunya com una autonomia o fins i tot anul·lar-la i limitar-se a ser províncies de Madrid, la resta de la població s'ha mogut i ha revisat i canviat la seva posició.

I el que els ha obligat a canviar la posició i la idea que tenien d'Espanya i a reconsiderar la inserció o la relació de Catalunya amb l'Estat han sigut actes traumàtics: la sentència del Constitucional, fa vuit anys, va ser una galleda d'aigua freda de menyspreu i humiliació sobre altres humiliacions anteriors, la recollida de firmes i la campanya contra tot el que és català i, definitivament, la violència de l'Estat contra un país al qual li havien negat la democràcia i no li havien deixat més alternativa que muntar-se-la pel seu compte. Una successió d'agressions traumàtiques sostinguda durant anys que va crear un sentiment d'ofensa i una indignació que avui és l'energia sorda però dominant en la societat catalana.

Aquesta energia del moviment és la que ha conduït la política catalana fins aquí. No ha sigut tant una reflexió política tranquil·la com una política de l'Estat la que ha empès si us plau per força molts catalans a ser sobiranistes emprenyats. La realitat és que els dirigents catalans ara a l'exili o presos van actuar emparedats entre un Estat que desitjava arraconar-los contra una paret i una mobilització que els exigia actuar com ho van fer. No tenien més marge que aquest. El moviment i el sentiment ciutadà, amb la seva dinàmica pròpia, va ser i encara és l'amo de l'actuació per la part catalana.

La situació ha canviat des de fa un parell de mesos. Un corrent que va animar el camí cap a la independència de manera decisiva, ERC, ha reconsiderat els seus passos anteriors i l'estratègia que ara propugna s'ha independitzat políticament del moviment que abans va animar; lògicament això li crea problemes de comprensió de les bases socials. Un altre corrent, l'encapçalat pel president Puigdemont i el president de la Generalitat, Torra, sembla seguir actuant sobre les emocions que animen el moviment social i sobre els passos fets. No són gaire clares les posicions ni l'entesa entre elles.

L'Estat, a més dels mitjans de comunicació que formen part del poder establert, té totes les institucions i fiscals, jutges, policies i guàrdies civils, serveis d'intel·ligència... i la part catalana només té l'ànim d'aquesta ciutadania. La força no està en una Generalitat que va ser ocupada i lliurada sota tutela i sota amenaça de ser novament embargada, sinó en la població mobilitzada. I aquesta energia emocional va demostrar que era tan forta que va desafiar l'Estat, però també és molt fràgil, i a hores d'ara es pot dir que està sola, ja que la seva direcció política està dividida. I les bases més implicades emocionalment mostren signes de desesperar-se per això, i es plantegen actuar pel seu compte sense cap altra direcció política.

Aquest camí condueix al pitjor desastre, al fracàs i a la desmoralització.

La política és un joc de poders que té les seves regles més enllà dels nostres desitjos. Els polítics, si són honrats, no són paràsits, són imprescindibles. I el seu deure és conduir les emocions, racionalitzar les situacions i trobar-hi sortida. La política espanyola va tenir fa un parell de mesos una correcció que no es pot obviar, un canvi en el govern central que té conseqüències. Mentrestant, al costat català el càstig de l'Estat ha portat divisió i confusió. Ni tan sols a l'Estat li pot interessar un fracàs de Catalunya com a país i que caigui en la desesperació o el desànim.

Si hi ha alguna cosa urgent és un acord entre els dos principals corrents del catalanisme polític, i tornar-li a la població en general i sobretot a la més mobilitzada una direcció política davant d'una situació nova que inevitablement conduirà a un diàleg amb l'Estat en un termini de dies o setmanes.

Els diàlegs condueixen a negociacions i acords, són escasses les victòries absolutes, i per això els polítics mai satisfan els desitjos de tots, d'uns o d'altres. Això serà encara més dolorós en aquest cas, en què la ciutadania va ser la veritable protagonista i va defensar la llibertat. Els polítics catalans, amb el Parlament tancat, sembla que estiguin flotant, però han d'interpretar tant les emocions com les necessitats de la població, combinar sentiments amb racionalitats i fer política.

Tant de bo la població catalana, si és el seu desig majoritari, aconsegueixi la seva república, perquè se la mereix. Però aconsegueixi el que aconsegueixi, l'únic que és imprescindible, el que no pot perdre, és l'energia política i moral. El que cal evitar de totes totes és que es destrueixi l'essencial, la força moral de la ciutadania catalana, el centre de la nació. No pot sortir derrotada. Els polítics sobiranistes s'han de tornar a unir en una veu i en uns dirigents per no frustrar la societat. Per parlar sobre el poder que els dona la ciutadania. Per això cada Diada, amb la consigna que sigui, és la reafirmació nacional que permet a Catalunya obligar l'Estat a reconèixer-la.

stats