27/01/2018

La continuïtat de la por

5 min
La col·locació temporal d’una escultura eqüestre de Franco a les portes del Born no va ser ben rebuda pel públic.

EscriptorQue si el franquisme perviu al Regne d’Espanya? La resposta ha de ser, clarament, que sí. Des de tots els punts de vista. N’hi ha prou amb l’evidència que les bases juridicopolítiques de l’Estat actual són les Leyes Fundamentales del Movimiento Nacional, la Ley de Succesión de la Jefatura del Estado (26 de juliol de 1947) i, finalment, la Ley para la Reforma Política, totes aprovades per les Corts franquistes. Va ser aquesta base jurídica la que va generar unes noves Corts constituents que van redactar la Constitució vigent. En un procés polític i social històric com aquell, hi ha complexitat i matisos, però en substància va produir-se una reforma de l’estat franquista tutelada per l’exèrcit franquista i el padrí nord-americà. Això només pot ser negat per la subjectivitat de la nostra memòria, tan autocomplaent i confortadora, o pel desconeixement històric i polític

Va ser el poder omnímode i sobirà de Franco el que, 16 anys després d’acabar la seva guerra i quan les potències feixistes europees havien sigut derrotades i amb elles la possibilitat de continuar un règim cabdillista pur, va decidir que l’Estat que havia creat continués en una monarquia. A Franco se li nega la intel·ligència amb superficialitat, però la seva reconeguda astúcia és molt més que això: no va decidir restituir la continuïtat de la monarquia de la casa de Borbó, sinó que en va instituir una de pròpia. Les monarquies es legitimen per l’herència de la sang, la màgia de la genètica, i és un monarca qui abdica i cedeix el seu lloc a la Corona a l’hereu, i aquest no és el cas de la monarquia regnant. Va ser Franco qui va dictar primer la llei de successió i qui el 1966 va designar Joan Carles de Borbó com a successor -prèviament l’havia portat d’Itàlia i el va educar políticament-, i van ser les Corts de Franco les que el van proclamar rei el 1975. Van passar dos anys i el 1977, quan Joan de Borbó, reconeixent que la seva línia monàrquica s’havia extingit, va cedir els seus drets sobre la Corona. Per això l’actual monarquia és, des del seu naixement i per la seva mateixa naturalesa, successora de Franco.

Una cosa que prova la intel·ligència política de Franco és com va educar el seu successor i deixeble polític, Joan Carles, que, conscient de la il·legitimitat del seu origen, va saber trampejar les circumstàncies i estar atent als canvis per a la supervivència de la monarquia. És evident que no es va preocupar de transmetre i educar el seu successor a l’hora de tenir cintura per capejar temporals i acostar-se a la gent. En només un any, Felip VI va demostrar una confiança total en el destí etern de la monarquia a Espanya, amb una interpretació de la Corona diferent de la del seu pare, acompanyat d’un llenguatge i d’actes que proven que creu que el seu poder és executiu i que ha d’intervenir i exercir-lo. La misèria intel·lectual i política espanyola es demostra en el fet que això no s’ha estudiat, assenyalat i amb prou feines criticat, sinó que més aviat s’ha obviat i amagat en un camí veloç de reconfiguració del sistema polític sota aquesta etapa de governs de Rajoy amb l’assentiment del PSOE.

No em puc estendre aquí sobre tots els aspectes en què es va mantenir la continuïtat del franquisme en les estructures de l’Estat, la seva ideologia i els seus mateixos representants. Des de la pervivència d’imatges i culte a Franco en acadèmies militars, edificis públics, carrers, pobles, fins a l’exhibició de banderes, cants i signes feixistes impunes. Fins i tot hem vist les mateixes persones i en ocasions els seus fills ocupant els mateixos llocs a la judicatura, les forces armades... No és possible traçar l’organigrama de la continuïtat de la casta dels guanyadors de la Guerra Civil, només cal dir que el Consell d’Estat està presidit per un antic procurador a les Corts. Fa uns dies la Guàrdia Civil ocupava novament i escorcollava les seus d’Òmnium Cultural i l’ANC, mentre que no irromp a la seu de la Fundación Francisco Franco, i el Valle de los Caídos segueix venerant amb diners públics la memòria de Franco. Això és, quaranta anys després, Espanya. Però la continuïtat institucional del franquisme juridicopolític va indissolublement acompanyada del franquisme sociològic. És a dir, tot i que el repartiment sociològic no és igual als diferents territoris, la majoria o el conjunt de la societat és sociològicament franquista i això la condueix a ser, en bona part, també ideològicament franquista. Ni tan sols és una opció, és un destí.

Contra el que s’acostuma a dir, el franquisme no va ser una dictadura, sinó un règim totalitari que, combinant terror i ideologia, va crear un model de persona. Va poder fer-ho perquè ja durant la guerra l’estratègia de Franco no va ser només guanyar militarment, sinó aniquilar sectors socials sencers, un veritable genocidi, i permetre la supervivència només d’aquells que encarnaven la seva idea nacionalista d’Espanya o podien ser educats en aquesta idea. El franquisme va ser una utopia nacionalista espanyola.

El que els catalans han vist els últims mesos és com l’Estat postfranquista ha utilitzat alternativament el terror i la ideologia perquè sectors socials de pur franquisme sociològic es mobilitzessin contra els seus veïns. Por i ressentiment. Amb el suport de Cs i el PSOE, que ja va fer costat a la dictadura de Primo de Rivera, i amb el del rei, el govern espanyol ha amenaçat de tornar a un recurrent episodi en la història d’Espanya: utilitzar l’exèrcit i la policia contra la població civil. Això va despertar la por, però no cap als catalans, sinó cap al mateix Estat, una por tan real com inexpressada. A Espanya no tenim por dels portuguesos, els marroquins o els francesos, tampoc dels catalans: tenim por de l’Estat, por d’Espanya.

Aquesta por profunda i inarticulada a tornar a barallar-se és el que va educar generacions d’espanyols i s’ha transmès pel medi familiar i ambiental. I va acompanyada de la ideologia nacionalista espanyolista que cada dia emeten polítics i mitjans de comunicació de la cort, propietat de l’Íbex, i que s’amaneix amb el ressentiment i l’enveja dels pobres cap als rics. En les comunitats que més fons reben com a transferència d’altres, es conrea i nia el populisme contra els catalans. En comptes d’aprendre i emular un país capaç de crear riquesa, s’anima el ressentiment. I en lloc d’aprendre de Catalunya la llibertat, es tem i s’anima a castigar-la.

Això és avui aquesta Espanya i sento no poder retratar-ne una altra. Ningú ha tingut valor per dibuixar-ne una altra i qualsevol indici de reformar-la ha estat liquidat des de dins de la cort, del mateix Estat.

stats