L’esperança

És un estat d’entranya militar i, en conseqüència, la seva cultura política i social és autoritària

La política, en el seu sentit més profund i radical, va significar molt, a la meva vida. Pertanyo a una generació marcada encara pels militars vencedors d’una guerra contra la població del seu propi país. I a un sector generacional que va apostar per canviar aquesta vida que li tocava viure, encegats per una esperança que ens va impulsar contra un mur. Pertanyo als supervivents d’aquest sector que van fer una vida sota el mateix estat refundat que havien combatut i conservaven restes d’esperança de canviar-lo. Arrossegant aquestes restes d’esperança vam arribar aquí i ja és moment que em digui a mi mateix la meva situació a la vida: no em queda esperança, la vaig gastar tota.

Espanya no pot canviar, no té solució. El que ningú sembla atrevir-se a dir és que el seu veritable suport és l’exèrcit, no cal ser historiador i n’hi ha prou amb tenir la memòria de generacions encara vives per saber aquesta evidència que tots callem. Aquest exèrcit, un cop eliminats els militars amb sentit del deure que havien jurat i havien complert la seva lleialtat al govern republicà legítim, és qui va fundar el “nou estat” del govern de Burgos. I és qui va dirigir la Transició al nou règim polític. És un estat d’entranya militar i, en conseqüència, la seva cultura política i social és autoritària i basada en les relacions amo-esclau. En aquesta cultura va ser educada aquesta població que crida o assenteix a l’ “A por ellos!” i enarbora la seva bandera rojigualda ; el seu model econòmic és el propi d’un imperi esparracat i es nega a revisar-lo, i és incapaç de regenerar-se de la depredació, el parasitisme de la cort i l’especulació. Aquest Regne d’Espanya és un estat cortesà i Madrid és aquest forat negre que ho buida tot al seu voltant i manté sotmesos sota amenaça els països capaços de crear riquesa per viure de la seva capacitat de crear.

Soc ciutadà d’una nació que no existeix -la meva Galícia, que no té dirigents que li mostrin un camí per solucionar els seus problemes sota aquest estat-, però vostès, catalans i catalanes, no estan en aquesta situació. Hi ha una cosa que no haurien d’oblidar, encara que des de l’estat madrileny amb tots els seus mitjans de coerció i de propaganda política i mediàtica volen negar-ho: la societat catalana no només és perfectament capaç de viure per si mateixa sinó que la cort no és capaç de destruir aquestes seves capacitats, i ni tan sols l’espoli d’empreses i la pretensió de tancar fàbriques i traslladar-les des de la prefectura de l’estat mateixa és capaç d’anul·lar aquesta capacitat creativa.

Catalunya seguirà sent una nació sense estat que permet viure i desenvolupar les seves capacitats a les persones que tenen la fortuna de néixer aquí i d’acollir-ne d’altres que arriben de llocs on no se’ls ofereixen aquestes possibilitats. No haurien de oblidar-ho, és un país d’oportunitats i amb una cultura cívica moltíssim més lliure que el seu entorn en aquest regne.

Vostès, catalans i catalanes, poden sentir desànim i cansament, és natural, però no tenen dret a la desesperança. Encara que els seus partits i les seves institucions, que afronten dificultats històriques molt serioses per fer política democràtica, estiguin confosos i erràtics, vostès poden ser més forts perquè tenen dret a l’esperança de seguir existint com aquest país creatiu i amb sentit de la llibertat: la seva Catalunya és possible, no aconseguiran liquidar-la.

En aquest context històric crec que la Diada és una obligació cívica per a qui, podent acudir-hi, desitja que aquest país existeixi malgrat els seus haters, que es comporten com a veritables enemics violents. Però crec que, a més, és una obligació de ciutadà i ciutadana lliure amb si mateix, es tracta de mantenir en peu l’exigència de respecte. Es tracta de respecte per un mateix com a persona amb dignitat i drets enfront d’un estat que, sota l’entramat d’institucions i lleis, no hi ha altre remei que reconèixer-lo com el que és, el mateix vell estat de caire autoritari.

Ningú ens pot arrabassar el dret a ser lliures en la nostra vida íntima però, a més, vostès poden trepitjar els seus carrers amb el cap ben alt i la veu clara dient: “Soc lliure, som lliures”.

Si dubten d’acudir a la Diada recordin que hi ha persones que no tenen un horitzó real de llibertat, però vostès sí. Defensin les seves vides i les seves llibertats per vostès mateixos, els altres podrem beneficiar-nos del seu exemple de dignitat i valentia.