'Eppur si muove'

Si no és d’aquí un mes serà d’aquí tres o cinc: l'hora dels polítics ha arribat

Qui llegeixi això probablement no té interès en res que faci referència a la política espanyola; fins i tot pot ser que li produeixi repugnància, de motius no en falten. Però tant si li interessa com si no, la veritat és que l'afecta: la política espanyola ha començat a moure’s.

Els catalans perceben el desgast de la seva vida pública i privada en aquests temps, i tot i que una part segueixin molt determinats en el seu compromís amb la seva lluita democràtica nacional, lògicament molta altra gent se sent cansada i desanimada per tantes voltes i frustracions. Però, per motius diferents, la societat espanyola no està gaire millor d'ànim.

De fet, la situació d'Espanya des del punt de vista històric és tan lamentable com fa cinquanta anys. Afronta la crisi de l'estat plantejada per la demanda democràtica catalana i hi ha cristal·litzat el model de nació ètnic, excloent, autoritari... de sempre. El PP d'Aznar i M. Rajoy, acompanyat alegrement pel rei Felip, ha conduït el Regne d'Espanya a ser i mostrar-se al món com una nació retrògrada i fracassada, com una societat injustíssima que expulsa generacions de joves, negant així el seu propi futur, i com un estat que persegueix la llibertat.

La política espanyola es mou: tant si la moció triomfa com si fracassa, el govern s'asseurà a parlar amb Quim Torra

El llegat de Rajoy, i Felip VI, és un país intoxicat de nacionalisme xovinista allunyat d'Europa i un estat corroït per la corrupció. I una societat que, coneixent la corrupció i la persecució de la llibertat, no ha sigut capaç de solucionar-ho. Finalment, M. Rajoy apareix retratat de davant i de perfil com el cap d'una organització criminal que es repartia el botí i, a més, com a probable perjur.

Però, d'una banda, Europa ha comprès que Rajoy no tenia cura i que calia obligar-lo a negociar, i, de l'altra, Sánchez s’ha decidit a plantejar una moció de censura. La política espanyola es mou: tant si la moció de Pedro Sánchez triomfa com si fracassa, com suposem que és el seu desig, el govern nou o el que sobrevisqui finalment s'asseurà a parlar amb el president Torra. Simplement no té alternativa: la sentència de la Gürtel planava sobre la política espanyola i impedia qualsevol moviment, el president no tenia qui l’escoltés.

Aquest diàleg tindrà dificultats des de les dues parts. Les resistències des de Madrid són sabudes: interessos econòmics, polítics, comunicacionals, ideològics, professionals... Tots els interessos de la cort depenen de mantenir el control d'aquest estat al seu servei i de mantenir Catalunya sotmesa. És cert, però, malgrat tot, que un diàleg és inevitable, i el diàleg sempre és el començament d'un procés de negociació.

Però la societat catalana ha patit un trauma: ha sigut maltractada i ha descobert la naturalesa d'aquest estat autoritari, ha sentit i sent l'odi dels polítics i de bona part de la població espanyola i ha patit la violència d'aquest estat, hi ha una ferida emocional i moral molt profunda que deixarà una cicatriu. Moltes persones no voldran saber res de seure a parlar amb el maltractador. Comprensible, però si no és d’aquí un mes serà d’aquí tres o cinc: l'hora dels polítics ha arribat.

És necessària la reconstrucció de la unitat del sobiranisme sobre un punt mínim comú

El moviment cívic que ha protagonitzat i dirigit la política catalana aquests anys haurà de seguir donant suport als dirigents catalans però haurà de deixar-los fer la seva feina. I la seva feina decebrà inevitablement una bona part d'aquesta ciutadania mobilitzada. ¿Com es pot seure a parlar amb el PP de M. Rajoy, en cas que no prosperi la moció de censura, que va ser qui ho va originar tot? O, en cas que prosperi, ¿com es pot parlar amb Pedro Sánchez, que va donar suport al 155, l'ocupació, la presó, l'exili i la violència de l'Estat contra la ciutadania indefensa?

Quan som en un conflicte, amb qui hem de negociar si no amb la part contrària? Serà representant els interessos del nacionalisme espanyolista de la cort des d'on podrà negociar Sánchez, d'aquí les seves recents ofenses al president dels catalans. La seva reafirmació d'intransigència és el que el capacita per demostrar que no és un tou i que és un servidor provat d'aquest estat, d'aquesta cort. Després d'una guerra no hi ha més remei que donar la mà al contrari encara que estigui plena de la pròpia sang. La realitat és dura, però és on cal buscar i trobar solucions.

Només un petit problema: és necessària la reconstrucció de la unitat del sobiranisme sobre un punt mínim comú. Això implica afrontar el problema que suposa unificar punts de vista entre l'interior i l'exili.