La taula bilateral i la taula catalana

El conflicte té tanta profunditat que el govern central haurà de reconèixer i negociar amb una representació com cal de la nació catalana. I per això cal configurar primer un acord intern català

La veritable imatge del moment actual del conflicte polític català és la d’Inés Arrimadas peregrinant patèticament amb el seu seguici per poblacions on el sobiranisme és majoritari. Per despertar reaccions hostils, per provocar. Cada gest de ràbia que aconsegueixen és una glopada d’oxigen. Entrar en la dinàmica de provocacions i enfrontaments és endinsar-se en els laberints del seu món d’odi i malson.

La política s’ha mogut, i els que viuen de la rancúnia necessiten avivar-la per existir, però aquest és un moment de reagrupament i de reconstrucció. Reconstruir una visió de conjunt de la realitat, recordar que, malgrat el càstig patit, el desig de votar per decidir la relació amb l’estat espanyol segueix sent molt majoritari a la societat catalana. No oblidar el coratge, la força i la capacitat d’una societat capaç de fer un acte de dissidència democràtica únic, milions de persones fent cua per votar donant els seus noms i desafiant un estat que ho prohibia amb la força. Crec que qui, amb independència de la seva opinió sobre el tema, sent català no senti orgull per un país així, s’autoexclou del consens cívic mínim, no desitja viure amb els seus conciutadans.

Les diferències entre la societat catalana de fa deu anys i la d’ara són nombroses i profundes, i aquest canvi imprevist ha deixat gent descol·locada. Per exemple, gent nostàlgica del pujolisme, que l’evoca i invoca per qualificar, i així desqualificar, el moviment cívic pel sobiranisme i el mateix dret a votar. Hi ha persones que van construir la seva memòria i la seva identitat contra el que representava Pujol, i que van aixecar les seves vides i els seus interessos personals i carreres professionals sobre aquesta posició tan agraïda a Madrid, i no acceptaran la nova realitat. Per això tenen la necessitat d’identificar els dirigents sobiranistes actuals amb les elits que van administrar aquella autonomia vigilada i tolerada des de la Cort en dècades passades. Justament s’ha demostrat el contrari.

Les ràncies elits que van virregnar a la Catalunya que tenia interioritzada la minorització han mostrat públicament que ara estan representades pels partits del 155 i Societat Civil Catalana, afavorida des de la Moncloa amb la mà amiga de Moragas, recol·locat ara pel ministre Borrell. Es van endur les empreses que dirigien o es van alinear públicament, amb els seus mitjans de comunicació, amb l’estratègia de l’Estat i contra el sentiment majoritari de la seva societat. I, en més o menys grau, van col·laborar amb una estratègia del costat més fosc de l’Estat -o la van acceptar- que inclou la divisió social i fins i tot territorial. La tal Tabàrnia i els seus tabernícoles no existirien si no formessin part d’una estratègia global de dimensió històrica, un Ulster sense sentit del ridícul, per liquidar políticament Catalunya i reconfigurar definitivament l’Estat com la Cort i les seves províncies rígidament tutelades pel poder polític, judicial i policial d’un poder centralitzat.

Malauradament, no va existir un “pont aeri” per facilitar trobades i intercanvis respectuosos i igualitaris; es tractava, realment, de la representació dels interessos de la Cort a Catalunya. Un passadís amb catifa vermella per on arribava Rajoy o qui fos amb Florentino Pérez de bracet.

Però és inevitable que tants anys d’autonomia bonsai, supervivent gràcies a l’astúcia, conformin la consciència de generacions de persones que hi han crescut i hi han viscut. Lògicament, les persones que no van viure la República, la immensa majoria, prenen la perspectiva històrica dels últims quaranta anys d’autonomia. En realitat, els que van oblidar o no van conèixer el que va ser l’autogovern català durant la Segona República i la Guerra Civil només poden tenir una consciència autonòmica, l’emanada dels pactes de la Transició, la Constitució i la seva revisió a partir del 23-F.

Una mostra molt significativa d’això són les faltes de reconeixement al president de la Generalitat. He conegut quatre presidents. En cas de ser ciutadà català probablement no n’hauria votat cap, però sempre he reconegut en cadascun la figura de l’Honorable President dels catalans i les catalanes, i veig com persones que es consideren a si mateixes independentistes tracten de vegades aquesta figura com un lloc de l’administració pública sense més ni més, sense la dimensió històrica que té o ha de tenir per a un país en una situació delicada, oblidant la seva dimensió nacional.

El canvi polític al govern central aboca a un diàleg. Es necessita no un pont inexistent sinó una taula veritable on es pugui parlar amb calma i sense límits. Només un diàleg bilateral pot desencallar una situació històrica com l’actual. I pot ser que aquesta taula es creï abans d’una altra que es necessita a la part catalana per a un diàleg entre dos corrents polítics que expressen dues cultures polítiques, totes dues imprescindibles i complementàries: la que conserva la visió històrica i l’argumentació essencialista del poble i la nació catalana al llarg del temps, i la que té la proximitat i la mesura de la societat catalana actual, amb la seva diversitat i la seva conflictivitat interna. La primera sense la segona es reduiria a un essencialisme que la faria acabar perduda en l’irracionalisme, i la segona sense la primera es perdria sense mapa ni brúixola en els límits establerts, en la falsa realitat de les estadístiques i la dictadura dels mitjans de comunicació i els mercats.

Lògicament, l’Estat continuarà atiant la divisió i les contradiccions internes per debilitar la part catalana, però el conflicte té tanta profunditat que, si el govern central no es complau en la visió opiàcia de la Cort, comprendrà que al final ha de reconèixer i negociar amb una representació com cal de la nació catalana. I per això cal configurar primer un acord intern català.