PILOT VERMELL

Ameneh Bahrami

Ahir celebràvem el Dia Internacional de la Dona o l'aprofitàvem per fer repàs de tot el que encara ens queda per assolir com a societat sana, per indignar-nos amb totes aquelles injustícies que encara bateguen impunes entre nosaltres i per prendre consciència de totes aquelles aberracions que passen en molts països arreu del món.

Podríem escriure pàgines i pàgines sobre les diferències inexplicables que encara existeixen en diversos aspectes de la vida entre homes i dones, però em centraré en un cas que, casualment o no, vaig conèixer ahir mateix en persona. És el de l'Ameneh Bahrami, una noia iraniana a qui un noi que es volia casar amb ella va ruixar amb àcid pel carrer perquè ella no el volia com a marit. Abans d'aquell instant fatídic, definitiu i absurd l'Ameneh estava estudiant, tenia plans de futur molt atrevits comparats amb els d'altres dones iranianes i ja li havia tocat lluitar contra els capricis del destí vivint en una família a qui les coses mai els havien estat fàcils. Des d'aquell moment la seva batalla va ser recuperar-se: recuperar la vista que havia perdut, recuperar la cara que havia quedat desfigurada i recuperar la dignitat que havia desaparegut. I ho va fer. Va venir a Barcelona per recuperar el màxim de vista possible, es va operar fins a la sacietat per poder anar amb la cara ben alta quan caminés pels carrers i, el més important de tot, va lluitar i lluitar per aconseguir que la llei iraniana castigués l'home que li havia fet viure un infern. I ho va aconseguir. Es va dictaminar que s'imposés la llei del talió, o sigui, que el botxí patís la mateixa agressió que la seva víctima. Però poc abans que s'hagués d'aplicar la sentència, l'Ameneh va perdonar el seu agressor. I aquí és on m'aturo, perquè no sé continuar; no sé què hauria fet jo i tampoc entenc per què ho va fer ella. Perquè la seva decisió m'irrita i alhora m'omple d'admiració.