Contagi (2)

En els articles, com a la vida, es dóna un estrany fenomen: sempre és més fàcil parlar d'un fet negatiu que d'un de positiu. Pràcticament ningú es pren la molèstia de destacar, en una conversa, que es troba bé de salut, però tots reneguem constantment del mal d'esquena que tenim des de fa dies. Potser només uns quants reconeixen públicament que són molt feliços amb la seva parella, però en canvi narrem apassionats una discussió o una enrabiada amb el nostre cònjuge. Quan no ens atenen bé en una botiga posem el crit al cel, sortim del local enrabiats i repetim una vegada i una altra que no hi ha dret! No sé per què parlar del que és negatiu és sempre més atractiu. Posem-ne un exemple.

Dimecres al vespre vaig sortir amb la meva parella (un home bo, que em cuida, intel·ligent, que em fa riure i està de bon veure) a sopar (tenim la sort de poder-ho fer de tant en tant). Vam ser atesos per un cambrer sensacional. Era simpàtic (d'aquells a qui per defecte se'ls dibuixa un somriure franc a la cara) i ens va tractar amb familiaritat, però sense excés de confiança. L'home va ser ràpid i eficaç, amable en el to i diligent en el servei. La relació qualitat-preu va ser immillorable, i la nit, per tant, rodona.

Si en lloc d'això us hagués explicat que el meu marit és un home desagradable i avorrit o que anar a sopar és un esforç titànic econòmicament parlant o que el restaurant feia pudor de fregit i el servei no era propi d'una ciutat moderna i cosmopolita com Barcelona, el meu relat hauria tingut més interès, n'estic segura. N'estic segura però no sé per què. No entenc per què ens sentim més atrets per allò que no acaba de sortir bé, per allò que no rutlla o allò que es podria millorar. Vull dir que una cosa no és incompatible amb l'altra i les bones notícies no ens han de fer por, no són finites. No s'acaben. N'hi ha per a tots.