PILOT VERMELL

L'Alexandra, la Judit i el Marc

Aquest dijous passat vaig tenir la sort de conèixer l'Alexandra, la Judit i el Marc. Dues noies i un noi a qui ha tocat viure coses que no s'han de viure a la seva edat. Tenen 11, 16 i 13 anys, respectivament, i tots han passat per un càncer. De fet, encara hi són: alguns des de fa més de 10 anys i d'altres des de fa poc més d'un. Són diferents en moltes coses però en comparteixen una de molt especial: la seva mirada. Són mirades admirables per lúcides; impactants per contundents, i incòmodes per poc freqüents. Qui hagi tingut tanta sort com jo i s'hagi creuat amb ells pels camins de la vida es deu haver adonat que tant l'Alexandra com la Judit com el Marc transmeten una claredat i una serenor poc habituals. Tots ells han après a encarar les fuetades de la vida massa d'hora, però alhora estoicament, com uns veterans de guerra que han lluitat les pitjors batalles. Coneixen termes mèdics impossibles de reproduir i se saben els seus diagnòstics com els seus companys de classe recorden les taules de multiplicar. Escoltant-los et fas gran, et fas conscient, et fas més bona persona, perquè les seves respostes valentes et desarmen, les seves preguntes directes et descol·loquen i les seves mirades penetrants t'intimiden. Mentre xerràvem vaig pensar que una part de mi volia que fossin més nens, més innocents, menys llestos, perquè creia que els nens ho havien de ser, però l'altra part de mi envejava la seva valentia, la seva resistència i el seu coratge, i desitjava que alguns adults poguessin prendre'n exemple.

El Marc de gran vol ser enginyer informàtic, l'Alexandra metge i la Judit infermera. Tenen tan clar això com que estan malalts, i potser és aquesta doble clarividència el que fa que una persona (jove, gran, malalta o sana) aconsegueixi tirar endavant i aconseguir-ho. Ells ho aconseguiran, n'estic segura.