PILOT VERMELL

Preguntes inquietants

L'altre dia parlant amb una bona amiga (que trobareu una pàgina més enllà) i fent un exercici de surrealisme, va sorgir una pregunta que no ha deixat de rondar-me pel cap: et cauries bé a tu mateixa?

Si tu fossis tu i pels camins de la vida topessis amb una persona que ets tu (no semblant o que hi recordés, sinó tu exactament com ets, per dins i per fora), creus que t'hi entendries? Creus que t'agradaria? Creus que t'hi sentiries atret? Creus que t'agradaria ser amic teu, pare teu o germà teu?

La pregunta va despertar primer somriures i després un esforç honest per contestar-la. I quan ho vam fer les reaccions van ser múltiples. La majoria dels que érem allà primer vam dubtar, després vam pensar que no teníem per què portar-nos malament amb nosaltres mateixos perquè alguna gràcia teníem, però en el tercer torn de reflexió van començar a aparèixer els dubtes. Uns deien que potser no es caurien bé perquè ens coneixem les misèries com no les coneix ningú i d'altres perquè ja se sap que els caràcters massa semblants sovint xoquen. La qüestió és que pocs vam acabar dient un sí rotund. Hores més tard, en una reflexió més profunda, ja sola i sense la sempre motivadora presència de la meva amiga, vaig pensar que si tothom contestés que sí a la pregunta, o sigui si tothom es caigués bé a si mateix, el món seria bastant fantàstic. Perquè d'una banda hi hauria la natural i necessària varietat de caràcters, maneres i mirades, però de l'altra totes serien bones per algú. Tots ens volem envoltar de bona gent, de gent interessant, divertida i intel·ligent i, posats a demanar, gent amb una mica de tot plegat. Per tant, si tots som una mica alguna d'aquestes coses… el món no pot anar malament del tot, no? Per tant, per què no provem de ser aquells a qui voldríem tenir a prop?