PILOT VERMELL

Serenitat

Voldria escriure una columna que ens fes oblidar els lladres i els mentiders que cada dia ens desperten, dinen amb nosaltres i ens tapen abans d'anar a dormir. Voldria ser capaç de fer-vos mirar cap a un altre costat, ni que fos durant 1.800 caràcters, i trobar motius per a l'esperança i el sentit de l'humor. Voldria tenir l'habilitat de sorprendre-us amb un bon joc de paraules enginyós i punyent, o que us sentíssiu una mica més compresos a través d'una reflexió íntima i alhora universal. Res em faria més feliç que poder explicar una història d'amor d'aquelles que et fan fer les paus amb tothom i tornar a creure. O trobar la manera de parlar de totes les coses bones que estan passant cada dia al nostre voltant i que ens estem perdent, perquè ja no podem més. Ho voldria per vosaltres i ho voldria per mi.

Perquè ja no podem més. O, com a mínim, jo ja no puc més. Necessito tornar a escoltar música i cantar-la sense por a qui em sentirà. M'urgeix sortir a passejar quan fa sol i somriure a aquells amb qui em creu-ho. Tinc una imperiosa necessitat de tenir un atac de riure, d'aquells que et fan riure fins i tot quan els recordes. M'exigeixo preparar un dinar a quatre mans i acabar empastifant-nos les cares com nens. O no fer res de tot això però recuperar aquella sensació que tenia quan em sentia propietària de la meva vida i sempre en quedava un racó per decidir.

Però el cert és que l'actualitat és desencoratjadora, frustrant i apocalíptica. És injusta, enervant i fa venir ganes de plorar i cridar. Per tant, què fem? Jo potser començo per recuperar la Pregària de la Serenitat, aquella que diu "Concediu-me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que sí que puc canviar i la saviesa per establir aquesta diferència".