PILOT VERMELL

El dubte

Dubtar és de valents. Cal molt més coratge per qüestionar-se les coses que per mantenir-se ferm en un argument, una idea o una manera de pensar. En un primer moment pot semblar que el dubte et fa trontollar, que et posa en una situació molt vulnerable i que la seva mera existència et desacredita, però només caldran uns segons perquè t'adonis que no estar segur d'alguna cosa et reforça, perquè t'encara amb qui ets. El dubte ens fa passar examen contínuament amb el món que ens envolta i això no pot ser dolent.

Darrerament he dubtat més del compte. He vist homes i dones defensant de forma vehement la veritat i la mentida. Omplint-se la boca de paraules d'una contundència difícil de mastegar i fer-ho sense immutar-se, sense vacil·lar, sense mostrar el més mínim senyal de desequilibri, ni lingüístic ni gestual ni emocional. En principi, aquesta actitud sòlida i impenetrable m'hauria de transmetre credibilitat, fermesa i sinceritat, però per algun mecanisme estrany i inexplicable em provoca l'efecte contrari.

En canvi, quan veig l'Ada Colau, portaveu de la Plataforma pels Afectats per la Hipoteca, com li tremolava la veu quan ja no podia més, com gairebé se li esquincen les paraules quan la ràbia li sortia en forma de paraules gruixudes, quan les mans van perdre el control pel lloc, la companyia i la injustícia, m'hi identifico. El seu discurs no és impecable, ni 100% adequat, però me'l crec perquè sento que el que li va passar a l'Ada em podria passar a mi. M'agrada veure com s'emociona i com es desmunta una mica i m'agrada que el que diu sigui una mica inapropiat perquè això l'acaba de fer perfecta.

No ser perfecte és el que ens fa perfectes, i creïbles. Estimats senyors que ens manen, per què no ho proven?