Era una persona normal

Quantes vegades no hem sentit els veïns, amics i fins i tot familiars de delinqüents, violadors i maltractadors dir, davant de les càmeres de tele, que el detingut o acusat del delicte era una persona "totalment normal"? Hi ha un punt que ja espero el moment normalitat enmig de les declaracions que surten per la pantalla o que sentim a la ràdio o que llegim als diaris i per internet. Sembla que aquesta aparent normalitat és una de les coses que més ens inquieta a tots plegats. L'últim exemple el tenim en el cas, inassumible i inimaginable, de les tres noies segrestades a Cleveland. Entre d'altres, va ser l'home que les va alliberar qui va dir que estava totalment desconcertat pel fet que havia passat llargues estones i havia compartit taula amb el seu veí durant molts anys, sense saber que aquella mateixa persona amagava al soterrani de casa seva tres adolescents des de feia 10 anys. D'aquest cas, cada detall que anem coneixent esgarrifa més que l'anterior, però és cert que pensar en la possibilitat d'estar convivint amb una persona que amaga un secret impossible d'assumir com aquest et deixa en un una situació molt incòmoda i inquietant.

Ara bé, ¿es podria donar el cas contrari? ¿Seríem capaços d'identificar el mal en la cara de l'altre? Quan diuen que els ulls són l'ànima de les persones, ¿algú s'ho creu realment? Mai he aconseguit saber si el dolent neix o es fa, però encara em genera més dubtes si la maldat traspassa les fronteres de la nostra pell i surt a la superfície en forma de mirada, mig somriure o gest inequívoc i delatador. És cansat i repetitiu sentir una vegada i una altra que la persona que ha comès un delicte era "molt normal", però potser hi ha alguna cosa profundament certa en aquestes declaracions: potser la normalitat humana també inclou la maldat més esfereïdora.