PILOT VERMELL

5 a taula

Avui érem 5 a taula. 4 adults i una nena. Una nena de tarannà tranquil i pausat, educada, amb una capacitat sorprenent de concentració i unes maneres encara més inusuals. No era una nena especialment hermètica ni amb un problema de timidesa, simplement era una nena amb qui es pot anar a dinar, al cine i al parc. L'àpat no ha estat curt (hem estat gairebé 3 hores asseguts a taula) i durant aquesta estona la nena ha estat majoritàriament asseguda jugant amb un mòbil, distreta amb una pedra que havia trobat pel camí cap al restaurant i menjant, primer una hamburguesa i després un flam amb nata. Però a qui pugui pensar que he dinat amb la supernena el tranquil·litzarà saber que durant el dinar s'ha aixecat, ha reclamat l'atenció del pare i la mare i fins i tot ens ha ofert unes danses modernes mentre fèiem les postres. Tot molt normal, divertit i fàcil.

Més enllà de saber si la nena ja tenia un caràcter calmat quan va néixer, em pregunto com s'ho fan alguns pares perquè els surti bé.

Tot i que encara no sóc mare, sovint em distrec observant els nens i els pares que tinc al voltant: en un restaurant, en una cua, en uns grans magatzems… i sovint em sorprenc veient que qui mana són els petits; que els pares, per cansament o per no discutir acaben cedint; que els nanos van amunt i avall moltes vegades sense control i que, per a sorpresa meva, qui els vigila sembla que no se n'adona. Jo, com tots els pares, vull fer-ho bé el dia que em toqui fer-ho, vull que em surti bé i que algú, un dia, escrigui un article com aquest parlant de la meva nena. Però us enganyaria si no us digués que em moro de por de no saber-ne, d'excedir-me o de quedar-me curta. De ser una mare que ho intenta, però no ho aconsegueix, i que s'enganya pensant que aquí, com a les curses, participar és el que compta.