El franquisme dins les ànimes

Pedro Sánchez sap que el franquisme segueix estan molt present en molts organismes estatals

Una gran victoria de la democracia española”. Aquesta va ser la reacció del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, un cop va saber que els tribunals autoritzaven l’exhumació i el trasllat de les restes del dictador Franco. Immediatament em va venir al cap una pregunta. Per obtenir “ una gran victoria” has de tenir al davant un gran enemic, un enemic poderós, algú que té els recursos suficients per impedir allò que vols aconseguir. A qui temia el president? Qui era aquest enemic amb prou poder per arribar a impedir que tot un president de govern, que té darrere seu els enormes mecanismes de l’Estat (el seu ministre de l’Interior fins i tot reivindicava i defensava l’ús “legítim” de la violència per part d’aquest estat en el cas català), fes efectiva l’ordre d’exhumació? L’única resposta possible és que aquest enemic era el mateix Estat o, més ben dit, que aquest enemic està incrustat en les mateixes estructures de l’Estat. Pedro Sánchez temia, raonablement, que el poder judicial li impedís l’exhumació perquè ell sap, com ho sap gairebé tothom, que el franquisme segueix estan molt present en molts organismes estatals i, particularment, en el poder judicial. Per això Pedro Sánchez va respirar alleujat quan el Suprem va autoritzar l’exhumació i va pronunciar la frase “ una gran victoria de la democracia española”, sense adonar-se que la mateixa frase posava en dubte que l'espanyola sigui una democràcia normal o completa. En realitat, el que Pedro Sánchez volia dir és que els poder democràtics de l’estat espanyol, aquest cop, havien guanyat sobre el poders franquistes del mateix estat.

La cerimònia d’avui n’és un altra prova. Perquè l’Estat avui ha convertit el trasllat de les restes d’un dictador sanguinari i genocida en una cerimònia solemne i oficial organitzada pel mateix Estat i amb participació destacada de la que, per a aquest cas, anomenaven Notaria Mayor del Reino. No havia sentit aquest càrrec des del franquisme, quan al càrrec de ministre de Justícia s'hi afegia sempre el de “ y Notario Mayor del Reino”, i així era anomenat als telediarios. Desenterren Franco i torno a sentir la mateixa cantinela. La sortida del fèretre de la basílica a espatlles dels seus descendents, beneficiaris de tot el que el dictador corrupte va robar, ha estat un dels moments més vergonyosos. A les teles espanyoles, presentadors i tertulians, sempre tan cridaners i desqualificadors, han abaixat la veu respectuosament i ens han narrat l’escena amb un to reverencial que demostra que el franquisme no sols és viu (i molt viu) dintre d’alguns poders de l’Estat, sinó també dintre del nostre cervell i de les nostres ànimes. Un dictador sanguinari, repeteixo, no mereix ni la sortida a espatlles que avui hem vist ni el to solemne, reverencial, respectuós, quasi humiliant, del comentarista de torn.