Estimar el català és estimar la cohesió social

Fa 9 anys, no sabia que existia el català. Avui, és la llengua que més faig servir professionalment i socialment. I això malgrat no ser ni de bon tros la meva llengua materna. Fins als 5 anys, els meus pares em parlaven en àrab tunisià a casa mentre que al parvulari aprenia anglès. Vaig completar la meva educació primària i secundària a l’escola francesa. De fet, no tinc cap parent d’origen català. La primera vegada que vaig sentir parlar català va ser quan la meva exparella garrotxina trucava als seus pares des dels Estats Units. Em semblava rus. Ben enamorat, em vaig proposar aprendre aquesta llengua perquè volia entendre millor els seus orígens.

Fa 8 anys, vaig decidir venir a viure a Catalunya. El procés d’aprenentatge d’una llengua és com un viatge màgic. És un procés humà d’immersió en un món nou, en què t’adones constantment que la llengua és indissociable de la cultura i de la manera de ser i de fer de cada persona. És un procés enriquidor que et permet entendre i valorar els teus propis orígens, jugant entre la curiositat i la riquesa de l’intercanvi cultural. En el meu cas, estic convençut que vaig aprendre a parlar català gràcies als meus amics catalanoparlants que se’m dirigien constantment en aquesta llengua. La meva voluntat d’adquirir una llengua nova, és a dir, una nova manera d’entendre el món, i el sentiment de pertinença que em van transmetre van ser determinants. Em feia sentir que la meva relació amb la terra on vivia i amb la seva gent era genuïna i infinita.

De fet, la meva pròpia immersió en català va començar a Perpinyà. Mentre l’aprenia, també el feia descobrir a la mainada de les escoles públiques franceses a través de l’Associació per a l’Ensenyament del Català. És precisament a través d’aquesta experiència que vaig poder comprovar com la política lingüística monolingüe de l’estat francès, disfressada de “bilingüisme”, menyspreava l’ensenyament del català com a llengua vehicular i de cohesió social. En el millor dels casos, el contacte dels alumnes amb el català durava a penes dues hores. I això malgrat que més del 70% dels pares d’alumnes reclamen més ensenyament d’aquesta llengua al territori.

El mirall de la Catalunya Nord

Davant de l’enèsim atac al sistema d’immersió lingüística a Catalunya orquestrat pel govern espanyol de torn i Cs, cal ser conscient que el preu de no defensar-lo seria la fractura social i la substitució progressiva de la llengua catalana. La nefasta situació del català a la Catalunya Nord és un mirall del risc que comporta renunciar a aquest model. L’estratègia de substitució lingüística atempta contra la diversitat, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. És per això que hem de lluitar conjuntament per protegir-nos dels atacs sistemàtics contra un model d’immersió lingüística inclusiu, consensuat i exitós, i que és sens dubte millorable.