OBSERVATORI

El Brasil plora la mort del gran capità

Carlos Alberto ha estat un dels grans laterals de la història del futbol

Hi ha moltes maneres de definir Carlos Alberto Torres. El capità del Brasil el 1970, el millor lateral dret de tots els temps, l’autor del millor gol dels Mundials -amb el degut respecte a Maradona-, el primer home que v a besar el trofeu Jules Rimet... i l’últim que el va aixecar. Però ara que ha mort amb 72 anys tots els elogis es queden curts.

Carlos Alberto Torres no era un jugador més, era un dels grans. Ell és, i serà sempre, la imatge que tanca el cicle del millor equip de la història, el Brasil del 1970, ja que va marcar amb un tir precís des d’un costat de l’àrea el 4-1 contra Itàlia a l’Estadi Azteca, i es va convertir així en inspiració per a gran part del món des de llavors: l ’Holanda del 1974, Cruyff com a jugador, el Brasil del 1982, Cruyff com a entrenador o Ronaldinho. Per a aquells que van tenir el privilegi de veure aquell Brasil, el més autèntic de tots, ell era la firma d’una obra mestra. Per als que van venir després, ell era la imatge d’una passió enlluernadora.

La imatge de Carlos Alberto aixecant la copa del 1970 és, per a tots els brasilers, des de la infància, l’argument definitiu sobre on es va jugar el millor futbol del món. Per a mi, Carlos Alberto és tot això i una història més: l’agost del 2011 vaig anar a Rio de Janeiro per entrevistar-lo. Després de mitja hora sense trobar la casa, li vaig trucar. Els quatre últims números del telèfon eren 1970. El Capità va respondre: “Quedi’s on és”. Cinc minuts més tard, la matrícula del cotxe no va deixar espai per a cap dubte: CAP1970. Durant dues hores va parlar de la vida, del 1970, de la seva reeixida carrera al Santos i el Botafogo, de l’aventura amb Pelé i Beckenbauer al Cosmos, de les experiències com a entrenador del Flamengo, el Fluminense, el Botafogo o les seleccions d’Oman i l’Azerbaidjan. Va parlar de l’addicció indestructible al futbol. “Miro fins i tot la Segona Divisió d’Anglaterra el dissabte al matí”, va dir Carlos Alberto, de qui es podria pensar que no acabava d’entendre la dimensió exacta del que ell representava. Però no és així. Sabia, i n’estava orgullós, que 40 anys després la gent encara el reconegués, el tractés com un amic, li expliqués amb tot detall on eren i què feien en el moment exacte en què va rematar de forma perfecta una assistència de Pelé. L’explicació de tanta idolatria és simple: la seva imatge, fins i tot en els pitjors moments del futbol brasiler, ha servit com a alenada d’esperança. Era el somni que, un dia, el futbol bonic es tornaria a vestir de groc.