Publicitat
Publicitat

Carta al president de la Xina

Benvolgut president Xi,

Ja fa uns anys que dintre de la comunitat internacional d'inversors es manté un pols entre, d'una banda, els que pensen que la Xina és una bombolla a punt d'esclatar i que, per tant, cal vendre en descobert i, de l'altra, els que creuen que el país té greus problemes, però també uns instruments molt potents i uns dirigents intel·ligents, de manera que tirarà endavant, tot i que potser amb un ritme de creixement més normal. Jo em decanto per la segona posició, però en vista del seu recent comportament, començo a tenir els meus dubtes: ¿i si el seu sistema és més fràgil del que em pensava?

Ho dic com a persona que vol que el poble xinès esdevingui prou capacitat per desenvolupar tot el seu potencial i pugui contribuir així més decisivament a configurar el futur d'una Xina que s'integri al món. Qui li digui que els responsables polítics nord-americans volen que el seu país fracassi no en té ni idea. En l'actualitat les nostres economies i destins estan totalment entrellaçats.

Així doncs, desitjo que les coses els vagin bé als xinesos. Molts nord-americans ho desitgen. Per això m'adreço a vostè avui. Perquè crec que està a punt de cometre un terrible error.

S'han bloquejat fa poc les webs en xinès de The Wall Street Journal i Reuters, i ja fa mesos que ho estan les de Bloomberg News i The New York Times. Però hi ha una cosa més important: els visats dels més de 20 periodistes que The Times i Bloomberg tenen a la Xina s'han de renovar a finals de desembre i, de moment, el seu govern es nega a fer els tràmits, en represàlia, segons sembla, perquè aquestes dues organitzacions han revelat l'enorme riquesa acumulada per algunes famílies d'alts dirigents xinesos, com ara la seva. Corre el rumor que vostè té la intenció de retirar a aquestes dues organitzacions l'autorització per informar des de la Xina.

Els experts en temes relacionats amb el seu país em diuen que vostè ha adoptat aquestes mesures sense precedents perquè creu que hem traspassat una línia vermella. Pel que es veu, es pensava que les regles del joc eren que la premsa estrangera, els mitjans de comunicació locals i les xarxes socials podien dir el que volguessin sobre corrupció i protestes socials dintre de l'àmbit local i provincial -perquè, de fet, era una manera que el govern central detectés i frenés la corrupció-, però a condició que no es parlés mai de les maniobres financeres dels principals líders del Partit Comunista.

President Xi, si algú ha travessat una línia vermella han estat els càrrecs del seu partit i la tecnologia. Per què? Doncs perquè pels seus propis mitjans de comunicació han fet circular prou històries -puntes d'iceberg- que fan pensar que l'acumulació de riquesa és una pràctica generalitzada entre els familiars dels principals dirigents del Partit Comunista. Aquesta mena d'acumulació d'actius potser no sempre és il·legal, però no hi ha dubte que, perquè es produeixi a aquesta escala, hi ha d'haver unes persones que s'aprofiten del seu càrrec i una falta total de transparència a les altes esferes.

És impossible que la premsa estrangera sempre faci cas omís d'històries de corrupció que molts xinesos comenten a la xarxa. I més tenint en compte que la finançarització de l'economia i l'aparició al seu país d'una cultura de l'accionariat han obligat les empreses i els mercats xinesos a complir les normes internacionals i a inscriure les estructures corporatives i els accionistes en uns registres públics.

Era inevitable que, un cop publicats aquests registres, els periodistes contractessin -i ho vam fer- comptables i advocats per descobrir-hi coses, com ara el fet que la mare de l'ex primer ministre Wen Jiabao, una mestra d'escola jubilada de 90 anys, té al seu nom una inversió valorada en uns 100 milions de dòlars en una gran empresa xinesa de serveis financers, i també el fet que el fill, la filla, el germà petit i un cunyat de Wen s'han fet extraordinàriament rics.

Qui ha travessat la línia vermella aquí? Afirmem que qui l'ha travessat són alguns col·legues seus i els seus fills, en practicar la cobdícia a escala industrial, juntament amb les noves tecnologies, que treuen tot això a la llum. I com que la tecnologia no desapareixerà, el que ha de desaparèixer són els excessos i la corrupció. The Times i Bloomberg han fet un enorme servei a la seva classe dirigent en denunciar tot això. Ha estat una mena d'avís d'infart. Al llarg de la història xinesa, l'avarícia i la corrupció han estat la principal causa de mort dels règims.

Si vostè expulsa de la Xina tots els nostres corresponsals, instal·laran delegacions a Hong Kong, Taiwan i Corea del Sud, i l'únic que faran serà investigar els registres financers de lluny, sense l'alternativa de contrastar la informació viatjant a la Xina per parlar-ne amb els xinesos cara a cara i, alhora, tractar d'una manera més matisada altres temes. A més, això ens obligarà a fer fora del nostre país els seus periodistes. No li permetrem que s'aprofiti de la nostra transparència mentre vostè ens tapa els ulls.

President Xi, té raó quan diu que treure a la llum les enormes acumulacions de riquesa dels alts dirigents representa una greu amenaça per al govern del seu partit. Però s'equivoca quan en dóna la culpa als que denuncien aquests excessos en lloc de fer-ne responsables els que els perpetren.

Quan, durant els vuitanta i els noranta, l'economia de la Xina va arrencar, mantenir els mercats oberts amb un sistema polític tancat era possible. Però crec que això ja no es podrà fer en aquest segle, com a mínim no com en el passat. La Xina té més de 300 milions de bloguers a Weibo, el vostre equivalent a Twitter; la meitat del país està ara connectat a internet i es fan servir mil milions de telèfons mòbils, molts dels quals estan equipats amb càmeres.

President Xi, pel seu bé i per l'estabilitat a la Xina, sisplau, no cometi l'error de donar la culpa al missatger. La gran muralla, el gran tallafoc que ha de construir, no pot anar contra la veritat. Ha d'anar contra la corrupció.

Atentament, un amic de la Xina.