Publicitat
Publicitat

Facebook i el desordre

Crida l’atenció, en una campanya presidencial nord-americana que ha començat tan d’hora, l’escassa predisposició de la majoria de candidats a parlar dels temes candents de l’actualitat, i encara menys del futur. Hillary Clinton no vol adoptar una posició clara pel que fa a dues qüestions molt importants que va ajudar a negociar quan era secretària d’Estat: el tractat de lliure comerç amb els països del Pacífic i l’acord nuclear amb l’Iran. La campanya de Jeb Bush sembla girar exclusivament sobre si és o no el guardià del seu germà. Marco Rubio estava a favor de reformar la llei d’immigració fins que s’hi va posicionar en contra. Mentre que als senadors Rand Paul i Bernie Sanders els mouen ideologies clares, els altres candidats fins ara han manifestat una ambició de ser presidents molt més evident que no pas les raons per les quals haurien d’arribar a ser-ho.

Això no pot continuar així. Només cal llegir els titulars. Estem immersos en enormes i desestabilitzadores transformacions en el camp de la tecnologia, el mercat laboral i la geopolítica, que plantejaran profunds interrogants sobre el futur dels treballadors i del contracte social entre els governs i els pobles i entre els empresaris i els treballadors. Totes aquestes transformacions esclataran durant la pròxima presidència.

Quins indicis hi ha d’això que dic? Bé, el meu candidat a millor entradeta periodística d’aquest any és Tom Goodwin, un executiu de Havas Media que el 3 de març va publicar un article sobre Techcrunch.com que començava així: “Uber, la principal empresa de taxis del món, no té cap vehicle. Facebook, el propietari de mitjans de comunicació més popular del món, no crea ni un sol contingut. Alibaba, l’empresa de venda al detall que mou més diners, no té estoc. I Airbnb, el principal proveïdor d’allotjament del món, no té propietats immobiliàries. Està passant una cosa força interessant”.

I tant que sí. Som al començament d’un canvi important pel que fa a una qüestió: les possessions que val la pena tenir. El que tenen en comú totes les empreses que he esmentat és que han creat plataformes de confiança que combinen l’oferta i la demanda de coses que a ningú se li havia acudit oferir: un dormitori de casa, un seient del cotxe o un vincle comercial entre un petit minorista de Dakota del Nord i un petit fabricant xinès. També poden ser plataformes que recullen el comportament dels consumidors per generar dades extraordinàriament valuoses per als minoristes i anunciants, o són plataformes també de comportament en què la gent normal es pot crear una reputació en habilitats diverses -conduir, donar allotjament o qualsevol altra que se’ns pugui acudir- i es promocionen després a escala mundial.

Tot plegat és el resultat del creixement exponencial de la capacitat de processament i emmagatzematge, del treball en xarxa, dels sensors, de la creació de software i de la interoperabilitat. Aquest creixement ens permet recopilar enormes quantitats de dades i aplicar-hi un programa per descobrir-hi els patrons amb un abast i a una velocitat fins ara desconeguts. I alhora suprimeix els intermediaris en moltes activitats: buscar un taxi, reservar una habitació a Tombouctou a casa d’algú, comprar menjar o aprendre, per mitjà de qualsevol persona i en qualsevol lloc, a dissenyar una peça d’avió en una impressora 3-D en qüestió d’una setmana en lloc de sis mesos. La complexitat esdevé gratuïta.

Un estudi recent de l’Oxford Martin School ha arribat a la conclusió que, en les pròximes dues dècades, hi ha un risc molt elevat que les màquines intel·ligents i els programes informàtics substitueixin el 47% dels llocs de treball nord-americans. Com assenyala James Manyika, director del Global McKinsey Institute i coautor de No Ordinary Disruption, és interessant observar que, contràriament al que es preveia, “els treballadors més qualificats que ocupen la franja mitjana o la més alta” potser estan més amenaçats que els que fan una feina manual. Per exemple, a The Associated Press es fan servir ara ordinadors, no periodistes, per generar més de 3.000 informes financers per trimestre. Això deixa als treballadors més temps per fer tasques més creatives, però primer han de rebre una formació.

En l’àmbit geopolític, encara tenim rivalitats entre les grans potències, però la fractura més important del món ja no serà entre l’Est i l’Oest, entre capitalisme i comunisme. Serà entre el món de l’ordre i el món del desordre, perquè les pressions ambientals, sectàries i econòmiques estan fent miques els estats febles i fallits.

Cada dia llegim coses sobre gent que fuig del món del desordre cap al món de l’ordre. Els rohingyes, un grup de majoria musulmana de Birmània i Bangla Desh, intenten entrar a Tailàndia i Malàisia; africans i àrabs intenten travessar el Mediterrani per arribar a Europa; milers de nens centreamericans són enviats pels seus pares als Estats Units. Tal com informava The Washington Post la setmana passada, el govern israelià ha començat a enviar cartes a 45.000 refugiats eritreus i sudanesos -que van arribar al país a peu, per carretera o per mar buscant-hi ordre i feina- en les quals els comunica que tenen 30 dies per acceptar 3.500 dòlars en efectiu i un bitllet d’anada per tornar a casa o a un país africà sense nom; si no, aniran a la presó.

L’any passat l’agència de refugiats de l’ONU va dir que mai des de la Segona Guerra Mundial hi havia hagut al món tants desplaçats com ara: uns 50 milions de persones.

Però vet aquí el problema: no sabem què fer. Abans teníem imperis, colonitzadors i dictadors que controlaven molts d’aquests llocs, però ara vivim en una època postimperial, postcolonial i, en molts llocs, postautocràtica. Ningú vol tocar aquestes zones on impera el desordre perquè tot el que en treus és gastar diners per a no res. I la majoria són incapaços de governar-se democràticament. Qui controlarà aquestes regions? Què passa si la resposta és que ningú? Serà un dels grans reptes del lideratge de la pròxima dècada.

Així doncs, parafrasegem Trotski un cop més: potser als nostres líders encara no els interessa parlar seriosament del futur, però al futur sí que li interessarà parlar amb ells.

Riure, malgrat tot