El problema de Facebook, i el nostre

Aquests dies surten tantes notícies que costa distingir quina és la més important. Però la més rellevant per a mi és que un automòbil autònom d’Uber -amb un conductor d’emergència darrere del volant- ha atropellat i matat tràgicament una dona en un carrer de Tempe (Arizona).

No podia deixar de mirar aquella notícia tan inquietant, i vaig dir: “Benvinguts a la segona part del partit; la segona part d’un dels grans salts tecnològics del món, les conseqüències del qual tot just comencem a entendre”.

Primer, però, reconeguem una cosa: la primera part ha sigut increïble.

Va ser una fase plena de promeses, descobertes i prodigis. A principis de la dècada del 2000 es van unir una sèrie de tecnologies per formar plataformes, xarxes socials i programarisque van permetre que estar connectat i solucionar problemes complexos fos ràpid, pràcticament gratuït, fàcil per a tothom, omnipresent i invisible. De sobte, hi havia moltes persones capaces de competir, connectar-se, col·laborar i crear amb altres persones, de més maneres, des de més llocs, per menys diners i amb més facilitat que mai. I era veritat!

Vam esdevenir cineastes i periodistes. Vam posar en marxa revolucions polítiques i socials des de la sala d’estar de casa. Vam recuperar el contacte amb familiars i amics que havíem perdut feia temps. Amb un sol clic vam trobar la resposta a velles i noves preguntes. Al mòbil hi buscàvem de tot: parella, notícies, adreces i ànimes bessones; denunciàvem dictadors i ens fèiem autopropaganda. De sobte, amb un toc a la pantalla, podíem demanar un taxi, donar-li instruccions, posar-li nota i pagar-lo, o demanar un iglú, posar-li nota i pagar-lo a Alaska.

I vet aquí que, també de sobte, ens hem trobat a la segona part. El cotxe sense conductor que molava tant ha matat una vianant; Facebook, la plataforma que molava tant, ha permès als trols russos dividir-nos i introduir notícies falses en la nostra vida pública; aquell govern totalitari que no mola gens ha après a fer servir les eines de reconeixement facial que ens faciliten el pas al control de passaports per identificar-nos entre la multitud i arrestar-nos.

I Mark Zuckerberg, que ens va prometre que ens interconnectaria a tots -i que tot seria perfecte-, s’ha trobat a la portada de la revista Wired amb la cara plena de blaus i embenada com si l’haguessin apallissat. No era l’únic. En aquesta segona part ens comencem a sentir maltractats per les mateixes plataformes i tecnologies que havien enriquit, potenciat i connectat la nostra vida.

Silicon Valley, tenim un problema.

Què hi podem fer? Per a problemes d’aquesta mena m’agrada consultar el meu professor i amic Dov Seidman, director general de la companyia LRN, que ajuda les empreses i els líders a promoure l’ètica en les organitzacions i autor del llibre How: why how we do anything means everything.

“La filosofia predominant de la primera part era que qualsevol tecnologia que ens connectés i obrís al món, o que ens donés més mitjans i fomentés així l’equitat, havia de ser una força positiva -diu Seidman-. Però, en aquesta segona part, ens estem adonant que les tecnologies totes soles no tenen el poder de fer un món més obert i equitatiu, sinó que tot depèn del disseny d’aquestes eines i de l’ús que decidim fer-ne. Aquella tecnologia tan fantàstica que ens permet forjar relacions més profundes, fomentar comunitats més unides i donar veu a tothom també pot propiciar l’aïllament, encoratjar els racistes i donar ales als assetjadors digitals i altres elements perversos”.

I també cal assenyalar que, segons Seidman, “aquestes eines de connexió, sense precedents i molt valuoses”, es fan servir amb precisió i eficàcia “per atacar els fonaments d’una democràcia vigorosa, un capitalisme dinàmic i unes societats sanes: la veritat i la confiança”.

I aquestes eines s’han començat a utilitzar per atacar “els nostres fonaments personals: la privacitat i el sentiment d’identitat”, diu Seidman: “Una cosa és fer servir les nostres dades per oferir-nos noves i millors maneres de comprar, però quan les meves idees i actituds s’extreuen i es manipulen per a una campanya política, una campanya que potser és contrària a les meves idees, tot plegat és profundament perjudicial i desestabilitzador”.

Així doncs, què hi podem fer? “Precisament perquè som al començament d’una revolució tecnològica que té al davant un camí llarg, incert i amb alts i baixos, el primer que hem de fer és aturar-nos i reflexionar sobre el nou funcionament del nostre món, remodelat per aquestes tecnologies, i en els valors i el lideratge que necessitem per fer realitat tot el que prometen”.

Els valors són més fonamentals que mai, insisteix Seidman, “perquè uns valors sòlids són la nostra àncora enmig de la tempesta, i perquè els valors ens impulsen i ens guien en els profunds trasbalsos de la nostra vida. Ens ajuden a prendre decisions difícils”. Les decisions difícils abunden, perquè ara tot està interconnectat. “Al nostre món, tot s’ha fusionat. Per tant, ja no pots quedar-ne al marge i reivindicar la neutralitat; ja no pots dir: «Només soc un empresari» o «Només dirigeixo una plataforma»”.

Ni parlar-ne.

Sobre aquest món en què tot s’ha fusionat, Seidman diu: “L’activitat empresarial ja no es limita als negocis. L’activitat empresarial inclou ara la societat. I, per tant, ningú pot eludir la responsabilitat pel que es pot fer amb les seves tecnologies ni pel que passa a les seves plataformes. Això és el que esperen ara els usuaris -les persones reals-, que han confiat una part tan important de la seva vida privada a aquestes poderoses empreses”.