El secret de Xangai

Sempre que visito la Xina em crida l'atenció la diferència tan radical entre els diversos pronòstics que es fan sobre el seu futur. Hi ha inversors convençuts que aviat fallarà el potent motor econòmic d'aquest país perquè el boom immobiliari s'enfonsarà en el no res. Francament, si jo ara em vengués accions xineses no ho faria per la bombolla immobiliària sinó per la bombolla de contaminació que plana cada vegada més densa sobre algunes de les principals ciutats. Els optimistes tenen un altre punt de vista: prepareu-vos, la Xina tot just arrenca ara i el que estem a punt de veure és el resultat de 30 anys d'inversions en infraestructures i educació. Com que no sóc jugador, m'ho miraré des de la barrera. Però si busqueu proves que demostrin que l'aposta dels optimistes no és cap bogeria, potser us agradaria visitar una escola de primària a Xangai.

He fet aquest viatge a la Xina amb Wendy Kopp, fundadora de Teach for America, i els dirigents dels programes Teach for All, dissenyats segons el model de Teach for America, que estan funcionant en 32 països. Estem visitant algunes de les escoles xineses que obtenen millors i pitjors resultats amb l'objectiu de mirar de descobrir un secret: per què els centres públics de secundària de Xangai encapçalen el rànquing mundial de les proves PISA del 2009, que avaluen la capacitat dels nois i noies de 15 anys procedents de 65 països per aplicar el que han après a les matemàtiques, les ciències i la lectura.

Després de visitar a Xangai l'escola de primària Qiangwei, que té 754 alumnes i 59 professors, crec que he descobert el secret: no n'hi ha cap, de secret.

Quan seus en una aula i et reuneixes amb el director i els mestres, el que veus és que es prioritzen incansablement uns elements que, com ja sabem, són fonamentals per aconseguir unes escoles amb molt bons resultats, tot i que, d'altra banda, són difícils d'aplicar d'una manera coherent a tot un sistema educatiu. Vet aquí quins són: el ferm compromís de promoure la formació del professorat; l'aprenentatge entre iguals i el perfeccionament professional permanent; una gran implicació dels pares en l'aprenentatge dels fills; la insistència de la direcció del centre en la consecució de l'excel·lència, i una cultura que valori l'educació i respecti els mestres.

El secret de Xangai només consisteix en la seva capacitat per aplicar més elements fonamentals en més escoles i durant més temps. Fixem-nos en la formació del professorat. Shen Jun, directora de l'escola Qiangwei, que ha pilotat la transformació d'un centre mediocre en un dels millors en només una dècada -malgrat que el 40% dels alumnes són fills de treballadors emigrants de baix nivell cultural-, diu que els mestres dediquen aproximadament el 70% d'hores setmanals a la docència i el 30% restant al desenvolupament de les competències docents i a planificar les classes. Això és molt més del que s'acostuma a fer a les escoles nord-americanes típiques.

Teng Jiao, de 26 anys, que és professor d'anglès, diu que la jornada escolar comença a les 8.35 del matí i s'acaba a les 4.30 de la tarda; durant aquestes hores acostuma a fer tres classes de 35 minuts cadascuna. Vaig assistir a una classe d'anglès per al curs de 8 a 9 anys: havia estat planificada meticulosament, de tal manera que no se'n desaprofitava ni un sol minut. Teng Jiao em va dir que dedicava la resta de la jornada a preparar les classes i a la formació per internet o amb l'equip docent: els altres professors assisteixen a les seves classes i li diuen com pot millorar, i ell observa les classes dels professors veterans. "Veus un munt de tècniques docents que pots aplicar a l'aula", assenyala.

Els experts en temes educatius us diran que de totes les coses que contribueixen a millorar l'escola no n'hi ha cap de més rendible -ni el nombre d'alumnes, ni la tecnologia, ni la durada de la jornada escolar- que donar temps al professorat: per a l'avaluació entre col·legues i els comentaris constructius, per al contacte amb bones pràctiques i per a la millora dels coneixements de la matèria que ensenyen.

Teng ens va comentar que la seva feina també inclou la "formació dels pares". Els pares acudeixen a l'escola entre tres i cinc vegades per semestre per adquirir uns coneixements d'informàtica que els permetran ajudar els seus fills a fer els deures i seguir cursos virtuals. Christina Bao, de 29 anys, que també ensenya anglès, ens va explicar que procura parlar per telèfon o per internet amb els pares dels alumnes dues o tres vegades per setmana per informar-los dels avenços del seu fill. "Els explico el que els alumnes fan a l'escola". Després va al·ludir amb gran naturalitat a una gran diferència cultural respecte de nosaltres: "Els dic que no peguin als nens si no se'n surten prou bé".

El 2003, Xangai tenia un sistema educatiu molt mediocre, afirma Andreas Schleicher, director del programa PISA. "Al cap d'una dècada s'ha convertit en líder mundial i s'han reduït espectacularment les diferències entre escoles".

Schleicher també ho atribueix al fet que, mentre que als Estats Units els mestres dediquen la major part del temps a ensenyar, a les millors escoles xineses inverteixen gran part de les hores a aprendre dels col·legues i en formació permanent. La conseqüència de tot plegat és, segons ell, que en llocs com Xangai, "el sistema és capaç de captar la gent normal i extreure'n una enorme productivitat"; i a més, "aconsegueix que els millors professors es posin al capdavant de les classes més conflictives".

A la Xina encara hi ha moltes escoles mediocres que necessiten reformes. Però la bona notícia és que, en fer tot el que els educadors nord-americans i xinesos saben que funciona -d'una manera, però, sistemàtica i incansable-, Xangai ha situat, en només una dècada, algunes de les seves escoles al capdamunt del rànquing mundial de les competències en lectura, ciències i matemàtiques.

Ah!, i Shen Jun, la directora, volia que jo tingués clara una cosa: "Això només és el començament".