29/06/2015

Estructures d’estat… del benestar

4 min

Si no vigilem, arribarà el dia D, ens trobarem a les portes d’una de les decisions més importants que ha de prendre la societat catalana en la seva història recent, i no ens haurem dedicat al debat que més importa. Aquell que fa referència als pros i els contres de la independència.

Forçats per l’Estat, vam estar un any discutint si podríem o no votar el 9-N. Vam gastar després tres mesos per decidir si llista única o llistes aliades. Ara correm el risc de dedicar el temps preciós que ens queda fins al 27-S a no se sap ben bé quin nou debat sobre el paper de la societat civil. Tots són debats formals, cap sobre el contingut del que hem de decidir. Encara acabarà tenint raó Unamuno: “Levantinos, os pierde la estética”. Els escocesos van dedicar un any a la discussió substantiva sobre el perquè o el per què no d’una Escòcia independent.

Mentrestant, el govern central impugna davant del Tribunal Constitucional -i aquest procedeix a suspendre- els plans directors per mitjà dels quals la Generalitat havia de començar a desplegar dues de les estructures d’estat més importants d’una eventual Catalunya independent: la Hisenda i la Seguretat Social pròpies. D’aquestes dues estructures d’estat en podem parlar des de diverses perspectives. Poden presentar-se com el motiu de l’enèsim xoc jurídic entre el Parlament català i el poder central. Poden aparèixer com una qüestió eminentment tècnica, on ens juguem la nostra solvència com a nou estat. O poden ser vistes com les dues institucions claus a l’hora de definir el model social d’un país.

Si ens les mirem des d’aquesta tercera perspectiva, la Hisenda i la Seguretat Social pròpies haurien de suscitar un debat que va molt més enllà de la seva dimensió tècnica i organitzativa, perquè són ni més ni menys que els dos pilars bàsics de qualsevol estat del benestar. El debat sobre les estructures d’estat és una oportunitat d’or per parlar, precisament, de l’assumpte del qual més hauríem d’estar parlant en aquests moments: del sentit i de les raons de la independència. No la desaprofitem.

¿Volem reduir la pobresa a Catalunya -una de les més altes de la UE, superior al 20%- a menys del 10%, tal com han aconseguit els països socialment més desenvolupats de la UE? Doncs això depèn, en bona mesura, de la Seguretat Social i del sistema de pensions contributives i no contributives que siguem capaços d’implantar en el nou estat.

Avui, Espanya -i, en conseqüència, Catalunya-és el tercer país amb més frau fiscal d’Europa. Tenim els impostos en la mitjana de la UE, però en canvi l’Estat ingressa 10 punts menys de PIB que la mitjana europea. Cada any l’estat del benestar català perd, a causa del frau fiscal, la mateixa xifra que s’escapa a causa del dèficit fiscal: 16.000 milions d’euros. És en bona mesura per aquesta raó que el nostre estat del benestar és de segona divisió: per la debilitat de les seves bases fiscals.

Un frau fiscal, per cert, que es concentra bàsicament -segons dades del sindicat de subinspectors d’Hisenda- en les grans fortunes i les grans empreses del país. Potser això explica, en part, l’actitud d’aquelles elits econòmiques catalanes més contràries al procés. ¿No deu ser que aquestes elits prefereixen seguir en un estat -l’espanyol- la Hisenda del qual els permet viure avui molt tranquils, que no arriscar-se a formar part d’un nou estat català que vés a saber si no els faria complir amb aquelles obligacions fiscals que avui s’estalvien?

¿Volem un estat del benestar de primera divisió? ¿Volem combatre el frau fiscal fins a situar-lo, com a mínim, en la mitjana de la UE? ¿Volem dedicar la mateixa despesa per persona en educació, en salut i en polítiques de suport a les famílies que la resta de països del nostre entorn? Per aconseguir tot això, la Hisenda del futur estat -i la seva capacitat per garantir un compliment fiscal comparable al dels països més avançats d’Europa- serà un instrument clau.

Preguntar-se per a què farem servir les nostres estructures d’estat és preguntar-se quin model d’estat del benestar pretenem construir en el nou país. ¿El volem com el dels nòrdics o com el dels anglosaxons? ¿Amb quin grau d’equitat? Com de justa i de pròspera volem que sigui una Catalunya independent? ¿La independència és una oportunitat per passar d’un estat del benestar de segona divisió com el que tenim ara -i com el que seguiríem tenint en l’actual marc autonòmic, molt probablement- a un estat del benestar de primera divisió?

Potser si ens fem aquestes preguntes aconseguirem interessar en el projecte de la independència aquella part de la societat catalana que avui encara se’l mira amb desinterès. ¿No havíem quedat que l’independentisme només esdevindria majoritari si era capaç d’aparèixer com un moviment propulsor de la justícia social i de la regeneració democràtica? En una paraula, si era capaç de projectar-se com un “independentisme social”?

Parlem menys de quin paper tindran els partits i les entitats sobiranistes el 27-S i parlem més de quin paper tindran la Hisenda pròpia i la Seguretat Social en el nou estat. No hi ha exemple millor, ara mateix, per explicar com i per què l’eix nacional -la independència- i l’eix social -la justícia social- són indestriables. És en aquest debat substantiu, i no en aquell debat formal sobre les llistes, on ens juguem la victòria a les eleccions plebiscitàries. I on ens juguem la nostra victòria com a societat, un cop s’iniciï el procés constituent.

stats