Què vol dir diàleg

SÍMPTOMES. En català tenim diversos verbs per definir el diàleg. No és el mateix xerrar que parlar, i no és el mateix parlar que enraonar. De la mateixa manera, podem dir que el diàleg per ell mateix no és una gran cosa; tot just és un recipient que s’ha d’omplir de contingut. Pot voler dir moltes coses, i pot no voler dir res. Pot esdevenir el marc d’una negociació o una estona de xerrameca intranscendent. Dialogar és només una condició prèvia, un signe de respecte entre parts en conflicte, o entre possibles aliats. Ara tenim una coalició progressista que, afeblida a les urnes, reclama el suport d’ERC per poder governar. ERC, que és un partit independentista, i que té el seu líder a la presó, ha posat com a condició una taula de diàleg per afrontar la situació catalana. I, sorpresa, s’ha obert la caixa dels trons, sumant les veus de socialistes carcamals i revolucionaris de saló que coincideixen en reclamar als republicans un acord sense xantatges. Mal símptoma: si el simple mot diàleg s’entén com una amenaça, una concessió o un “entrebanc”, com deia La Vanguardia en portada l’altre dia, vol dir que estem molt lluny d’arribar a un Diàleg amb majúscula, és a dir, un intercanvi franc d’opinions, que permeti dibuixar solucions de síntesi.

PRESSIÓ. I això és exactament el que pretenen el PSOE i Podem: que el diàleg no sembli el mínim exigible entre dues parts, sinó un enorme acte de generositat per part seva, de manera que els intransigents, els egoistes, els pesats del que hay de lo mío siguin els altres, els catalans que porten anys donant pel sac, que han despertat el feixisme i ara a sobre volen boicotejar el govern d’esquerres, que tant ha costat d’assolir. Així doncs, ha començat el pressingERC i ara és el moment de veure si el partit té prou personalitat per suportar-lo; ja porta mesos aguantant que l’independentisme irredempt -el d’esquerres i el de dretes- l’acusi de botifler. Ara veurà com el progressisme d’ordre (el que lamenta la presó de Cuixart però condemna els talls de carreteres) l’acusa de fer de crossa de JxCat, de no ser digne de portar la paraula esquerra en el seu nom. Però bé, no hi ha res d’estrany en això. Els convergents, el PSC o Ada Colau, en els seus moments àlgids, han aguantat campanyetes similars. La qüestió és tenir clars els objectius. Els hi té ERC? ¿I tindrà l’habilitat de defensar-los?

PREGUNTES. És difícil saber què passa pel cap dels dirigents d’Esquerra; també és difícil saber fins a quin punt la paraula de Junqueras i Rovira encara és llei, o si els lideratges que han anat aflorant -Aragonès, Rufián, Torrent, Vilalta, Maragall- tenen agenda pròpia, compartida o no. Per exemple: ¿vol ERC que es dissolgui el Parlament, per acabar amb la incomoditat que li genera la presidència de Quim Torra? ¿O prefereix que els comuns votin els pressupostos de Pere Aragonès per projectar una imatge de solvència? ¿Tindrà això un retorn a Barcelona? ¿ERC prefereix que continuï la mobilització als carrers -i aprofitar-se’n per exigir l’amnistia- o creu que la solució per als presos i els exiliats passa més aviat per una negociació en un context de calma? ¿Els dos escons que ha perdut la candidatura de Gabriel Rufián són un estímul per a la intransigència, o bé per a la flexibilitat? Quins seran els objectius mínims, si es constitueix una taula de negociació? I quin impacte tindrà tot plegat en la política catalana? ERC té molt a reflexionar, en les pròximes setmanes. A diferència de la CUP, no es pot permetre l’etiqueta d’ingovernable.