13/11: Negociar què?

Normalment, les negociacions de pactes postelectorals parlen de repartir càrrecs i quotes de poder. Després de quatre eleccions espanyoles, ara no poden anar d’això. El sobiranisme català ha posat sobre la taula de negociacions una actualització del vell lema de l’Assemblea de Catalunya: llibertats, amnistia i autodeterminació. I l’aritmètica electoral ho ha consagrat. La negociació ha d’anar d’això. Negociar vol dir parlar-ne. Si algun partit català –o fins i tot basc!– entra en les negociacions oblidant aquesta demanda, signarà el seu suïcidi polític. Però és que també, de fet, qualsevol negociació del PSOE per obtenir suports a la investidura –vots o abstencions– que es dirigeixi al PP o al que queda de Ciutadans és en el fons una negociació sobre aquests tres punts, però en negatiu: no a les llibertats, no a l’amnistia, no a l’autodeterminació. Un pacte que no parli d’això serà fràgil. I un hipotètic pacte on participessin a la vegada grups que defensen coses absolutament incompatibles sobre això, inspirat per la jugada de Valls a Barcelona, seria una monstruositat insostenible. Negociar? I tant. Però no ministeris ni suports creuats. Llibertats, amnistia, autodeterminació. Sense això no hi haurà un veritable desbloqueig.