La fotografia de la pròpia mort
MAI NO ACABEM DE TROBAR-NOS DEL TOT EN LES FOTOGRAFIES QUE ENS FAN. No és que no ens hi reconeguem, és que sovint no ens hi veiem, sobretot quan ens adonem que ja no som els de la imatge. És una experiència habitual: veure’ns fotografiats provoca sempre una dislocació perquè és com si miréssim un altre. Hi he pensat al davant d’una sèrie fabulosa de fotografies de sobrevivents d’Auschwitz fetes per Kacper Pempel i publicades per The Telegraph amb motiu dels 70 anys de l’alliberament del camp.
S’hi veu, per exemple, Zofia Wareluk, que ara té 70 anys, i que va néixer al camp dues setmanes abans de l’alliberament. O Danuta Bogdaniuk, que ara en té 80, i que va arribar a Auschwitz amb 10 i que va patir els experiments criminals de Josef Mengele. Alguns, com Eva Fahidi i Laszlo Bernath, posen amb la fotografia a les mans dels seus familiars, tots assassinats al camp. Marian Majerowicz mostra en el braç el tatuatge amb el número de presoner i Elzbieta Sobczynska aguanta entre les mans el rellotge del seu pare. Totes són fotografies fetes ara, quan els sobrevivents ja tenen entre 70 i 90 anys. Davant d’aquestes imatges, un es pregunta què en resta encara, d’aquella experiència tràgica, i que sigui visible a través de la fotografia? Què ha deixat als rostres tot aquell dolor? Com es deixa veure la ferida traumàtica d’aquells anys que els ha acompanyat tots els dies de la seva vida?
Pempel ha fet tres fotografies impressionants. Tres imatges colpidores, en què realment podem endevinar el rastre d’aquell dolor vell que encara dura. Els tres sobrevivents mostren, a les mans, una fotografia d’aquells infants que eren, abans de l’entrada al camp. I, de sobte, a les mans fràgils dels seus cossos d’ara, ja vells, emergeix tota la memòria del passat. Entre les mans, una identitat estroncada: allò que eren i que, per l’experiència del camp, van deixar de ser. Aquestes mans, ara, aguanten la seva pròpia imatge d’un altre temps, potser feliç. Però aquells que eren, infants amb tot el futur al davant, van morir al camp i ara sostenen la fotografia com si fos la imatge de la seva pròpia mort: la imatge d’ells mateixos, però ja morts.
No és una metàfora. Quan Jorge Semprún va rememorar, a L’escriptura o la vida, el dia de l’alliberament de Buchenwald, va deixar un testimoni esfereïdor. Acabaven d’arribar els soldats i, com si no donessin crèdit al que veien, es van quedar muts mirant els presoners, entre els quals Semprún, que recordaria sempre aquelles mirades astorades amb l’esglai als ulls. Semprún, segons explica, es va veure a si mateix de cop en la mirada aterrida dels soldats. Durant dos anys, havia viscut sense rostre, perquè no hi havia miralls a Buchenwald. Ara, però, es veia -o millor: s’endevinava- en la mirada desencaixada dels altres: “És l’horror de la meva mirada el que revela la d’ells, horroritzada. Si, en definitiva, els meus ulls són un mirall, dec tenir una mirada de boig”. I hi afegeix: “Tenien raó aquests militars per espantar-se, per evitar la meva mirada. Perquè no havia realment sobreviscut a la mort, no l’havia evitat. No me n’havia alliberat. L’havia recorregut, més aviat de punta a punta. [...] Jo era un aparegut, en suma. I sempre esglaien els apareguts”. Semprún va posar paraules a una experiència de la qual han parlat molts sobrevivents que s’han referit a aquesta existència pòstuma: “Haver retornat de la mort com qui torna d’un viatge que l’ha transformat”. L’experiència de la mort. En primera persona.
Els retrats de Pempel mostren alguns sobrevivents amb les velles fotografies d’uns morts. Però els morts, tanmateix, són ells mateixos.
