LA BORSA O LA VIDA

El desgraciat / Eduard .7

Hernando va dir 'desgraciat' a l'exresponsable de l'Escola de Cultura de la Pau de la Unesco

El desgraciat

Un micròfon obert revela l’inconscient i, sovint, retrata quanta misèria s’amaga rere un personatge públic. “Que se joda, el desgraciao” és la frase oculta de la setmana. Les paraules del popular Rafael Hernando, vanant-se d’haver interromput, tallat i humiliat Raül Romeva en la seva estrena al Senat, denoten l’acarnissament i les ganes de revenja cap a una persona que acata la Constitució com el que és, un pres polític. Dir 'desgraciat' a algú com a insult és d’una superioritat moral que sembla la moda espanyola dels últims anys. ¿Però Romeva és, en la seva literalitat, un desgraciat? És el senador més votat a Catalunya, és algú que porta quinze mesos en presó provisional i que manté la dignitat intacta. És un home que acaba de fer els 48 a Soto del Real, que té dos fills magnífics, que fa castells amb els Gausacs de Sant Cugat, que neda quan pot i que sap que amb el cos en forma, el coco funciona millor. És algú que, quan tothom mirava cap a una altra banda, se’n va anar a donar suport a la població als camps de refugiats a Croàcia en la guerra dels Balcans i que, de ben jove, ja va ser el responsable del programa educatiu de la cultura de la pau de la Unesco. Quan el desarmament no era tendència, ell en va fer objectiu de vida. I d’allà no s’ha mogut, ni del pacifisme, ni del compromís amb la voluntat del poble. Al govern o a l’oposició. A Iniciativa, a Junts pel Sí o a ERC. Al Parlament d’aquí o al Parlament de Brussel·les, on, per cert, va ser escollit l’eurodiputat més pencaire. Romeva és algú que ha tingut prou constància per publicar onze llibres i prou sensibilitat per escriure quatre novel·les. La seva única arma és l’humor, que li està servint, suposo, per aguantar una presó injusta, un judici aberrant i la penúltima ofensa de la dreta fatxenda. En aquest cas, per boca de Rafael Hernando, el perdonavides que estaria bé que s’empeltés d’algun dels principis de Romeva: mà estesa, mirada llarga, cap alt i verb serè.

Eduard .7

Fa tres anys vaig prendre una decisió. Mai més escriuré un obituari en calent de ningú, per més amic, conegut o saludat que sigui el difunt. Després d’una experiència desafortunada, vaig adonar-me que, en les hores delicades, només són ben rebuts els panegírics i no hi caben ni les ironies ni les anècdotes que denotin alguna aresta del personatge. Per això tampoc no escriuré d’un Eduard Punset que vaig conèixer com a eurodiputat i em va fascinar –com a tanta gent– com a divulgador científic. Sempre que mor algú, però, em ve de gust recordar les vegades que l’atzar ha fet que coincidíssim en alguna cruïlla de les nostres vides. A Estrasburg, a la tardor de 1991, ell era eurodiputat i jo feia de corresponsal. Mirava d’anar a les sessions, fora del plenari, on havia de xerrar en .7 (així ho escrivia en les meves notes) perquè era un home diferent, esmolat. Amb les idees tocava de peus a terra però li levitava l’ànima. Sovint deia coses fora del comú, inesperades i, enmig de tanta burocràcia, sobresortia la seva personalitat. No tan sols pels cabells esborrifats i una parla genuïna –nasal i reposada– sinó sobretot per les argumentacions. Tenia la virtut de descol·locar a tothom. El gener del 2010, després del terratrèmol d’Haití, el vaig entrevistar a l’'Àgora'. Ell havia viscut al país més pobre d’Amèrica i, per variar, va trencar tòpics a l’hora de diagnosticar com calia pal·liar la misèria haitiana. La darrera vegada que el vaig veure va ser per Sant Jordi del 2010. Ens esperàvem perquè TV3 ens entrevistés com a autors més venuts d’aquella diada. 'Se sabrà tot' en ficció, 'El viatge al poder de la ment' en no-ficció. En termes absoluts, em va deixar clar que del seu se n’havien venut més. Em va agradar certificar que rere aquell tarannà humil, gentil i endreçat, també hi havia un tret que, tant sí com no, volia treure el nas: l’ego. Tot d’una, va irrompre aquella guspira neuronal que a ell mateix potser li hauria interessat investigar, científicament.