27/06/2019

Una finestra oberta / No enterreu Albert Rivera

3 min

Una finestra oberta

Són, de moment, les fotos polítiques de l’estiu. En un cotxe, Dolors Bassa saluda i somriu abans d’entrar a la presó de Puig de les Basses. En una altra furgoneta sense el logotip dels Mossos, Jordi Turull aixeca el dit polze, estira el coll i saluda els qui l’aplaudeixen abans de tornar a Lledoners. En la finestra oberta de l’altra costat, Quim Forn treu el seu llarg braç i l’alça per damunt del cotxe. El ritual ens ha ensenyat que els dolents no somriuen ni saluden i que, encara menys, no els abaixen la finestra del cotxe policial perquè els fidels els vegin la cara i la premsa els pugui retratar. Encara resultarà que hem de donar les gràcies, per un bri d’humanitat, perquè un funcionari s’ha saltat el protocol o ha mirat, per uns segons, cap a una altra banda. Ens conformem amb molt poc. L’Estat –polític, judicial, policial i mediàtic– està sent insaciable en l’escarment. Sembla com si haguessin trobat gust a un “a por ellos” perpetu i sistemàtic, que va molt més enllà de les conseqüències penals dels dotze encausats. Benvinguts a l’Estat on, fins i tot, es desobeeixen els requeriments de l’ONU o Amnistia Internacional i no passa res. Distrets amb els casaments de Sergio Ramos i Belén Esteban –cadascun amb la seva parella–, per què cal fer cas de les organitzacions de drets humans?

La sentència no està escrita. De tota manera, que un cop acabat el judici el Tribunal Suprem hagi volgut mantenir a la presó Cuixart, Sànchez, Forcadell i els sis membres del govern de Catalunya és un pèssim senyal. És un indici que fa mala olor, fins i tot, per als advocats de les defenses que, en aquest sentit, s’havien mostrat lleugerament optimistes. Per cert, un dels set membres del Tribunal Suprem en el judici del Procés, Antonio del Moral, ha dit que la sentència no es coneixerà, pel cap baix, fins a finals de setembre. Seria d’una gran intel·ligència que la dictessin al voltant de l’1 d’octubre. Seria molt oportú. Marca Espanya.

No enterreu Albert Rivera

A José Maria Aznar el perseguirà sempre la foto de les Açores, amb Bush i Blair. Era l’escenificació de la mentida de les armes de destrucció massiva iraquianes. Albert Rivera pagarà, cara, la fotografia de la plaça de Colón de Madrid, amb Casado i Abascal. És la seva instantània de la vergonya. El mateix Manuel Valls, a l’hora de desempallegar-se de Ciutadans, ja ha confessat que es penedeix d’haver anat a aquell acte, de bracet amb Rivera. No només van blanquejar l’extrema dreta sinó que els qui es presentaven com a liberals en van sortir molt empastifats. Tot d’una, el declivi de Rivera sembla evident i així ho va expressar l’ARA en portada. Però murri com és el personatge, que ningú no li canti les absoltes abans d’hora. És evident que, per acumulació, se li han obert moltes fuites d’aigua... D’entrada, per no haver sabut llegir bé el partit, el resultat de la processó d’eleccions va estar molt per sota de les expectatives. No només no va sobrepassar el PP sinó que Vox es va menjar part del seu terreny. Quan la gent volia centre, ell ha dut el partit més enllà de la dreta. Quan calia moderació, ell ha optat per la crispació com a 'modus vivendi'. Quan la branca francesa –Valls, Macron– semblava un bon lloc per apuntalar el seu lideratge, entre l’un i l’altre l’han tirat de l’arbre sense miraments. Després, Garicano, Roldán i Nart –tres dels seus de tota la vida– l’han deixat amb les vergonyes a l'aire. Avui Rivera sembla més despullat que en el seu primer cartell electoral. Fins i tot un Francesc de Carreras que va catapultar la imatge del seu alumne de dret que guanyava concursos d’oratòria, ara diu que “el jove madur i responsable s’ha convertit en un adolescent capritxós”. Tot plegat, pressió sobre Rivera perquè pacti amb Pedro Sánchez. El partit no s’ha acabat. Que ningú no enterri políticament Rivera, encara. En el consell general de Ciutadans, d’aquest divendres, veurem com actua el depredador quan se sent atrapat.

stats