10/10/2019

El millor de tots els temps / El pitjor de la història

3 min

El millor de tots els temps

Marc Márquez torna a ser el millor motorista del món. El cap de setmana passat es va proclamar campió de la màxima categoria per sisena vegada en set anys. El tro de Cervera va tan sobrat que les quatre curses que falten per acabar el Mundial de MotoGP ja seran de propina, tan sols un tràmit d’exhibició. De seguida, però, el periodisme de dades li recorda a Márquez que encara li falten alguns títols per sobrepassar els quinze Mundials de Giacomo Agostini, que està considerat “el millor pilot de tots els temps”. És a dir, hi ha la norma no escrita que el millor no és qui condueix la moto amb més elegància, més perícia o de forma més espectacular sinó qui guanya. El mateix passa amb Rafel Nadal. En lloc de gaudir de cadascun dels seus partits, es compten quants trofeus més del Grand Slam ha de guanyar per ser considerat el millor de tots els temps. I Leo Messi? Dimecres, a El món a RAC1 van entrevistar el futbolista que molts presenten, també, com el millor jugador de tots els temps. En aquest cas, la cosa es complica. Si s’ha de jutjar pels resultats, Messi practica un esport d’equip i aquest és un factor que ho destarota tot. I, a més a més, ell és el primer de dir que els títols individuals –per més que els col·leccioni a casa– no són tan importants. I tots els que reparteixen etiquetes de “millor de tots els temps” tampoc han vist jugar Samitier o Di Stéfano o Pelé... La necessitat de buscar el millor absolut de la història sembla, afortunadament, un tic limitat al món de l’esport. No es diu si Van Gogh és el millor pintor de tots els temps, ni Shakespeare el millor escriptor, posem per cas. No es busca la millor metgessa de tots els temps, ni l’economista, ni el mecànic. Ni tampoc el polític. En aquest sentit, el moment que ens toca viure no ens ha donat una gran collita de polítics. Ni aquí, ni allà, ni a tants països que, vistos des de fora, no s’explica com la gent ha votat uns presumptes líders que, només d’anomenar-los així, ja fa esgarrifar.

El pitjor de la història

Mireu si estem malament, la meitat dels catalans, que ara fins i tot Rajoy ens sembla un moderat sense malícia i Rodríguez Zapatero un home sensat, amic de Catalunya. Ens agafem a qualsevol frase tèbia, amb un mínim de sentit comú i unes dosis de veritat, per trobar que són dos estadistes responsables... comparat, esclar, amb el que ens ve al damunt. Per tornar a guanyar les eleccions del 10-N, Pedro Sánchez pretén espantar l’independentisme amb l’article 155. Segons com reaccionem a la sentència imminent del Tribunal Suprem el tornarà a aplicar. Aquí envia aquest missatge de la por –cada dia tres vegades–, conscient que és la manera que té, a Espanya, de menjar-li el terreny a Ciutadans per aquest flanc, el de la bandera més grossa. La veritat és, però, que ha abdicat de fer política i que ha lliurat l'"A por ellos" a unes estructures de l’Estat que no tenen escrúpols. La Guàrdia Civil es torna a posar les ulleres fosques de la història per advertir-nos que, si cal, ens tornaran a estovar, després de retirar els Mossos de la circulació. La justícia ens ensenya, amb el cas d’Altsasu, que s’inventen els fets per tal de quadrar-los amb les penes i les condemnes que són, a part d’una vergonya, un escarment. La Junta Electoral prohibeix paraules i les tatxa del diccionari útil de TV3, en un nou cas de censura intolerable. El corró mediàtic, mentrestant, crea el relat de la violència abans de la violència i, amb la mateixa poca vergonya de l’1-O, intercanviarà víctimes per botxins. I la Fiscalia? Se li’n fot que es facin homenatges a Tejero i, en canvi, continua afinant tot el que convingui perquè notem que la repressió no és una broma i que els vencedors no tenen ni empatia ni caritat cristiana. Ni la tindran amb els presos, que ja porten dos anys –dos anys!– de pena avançada en nom d’una provisionalitat que és una altra fal·làcia. No cal que exhumin Franco. Fa temps que campa per on li rota.

stats