La revolta de l’Álvaro / La paràlisi espanyola

La revolta de l’Álvaro

Dijous al matí, a primera hora, faig l’habitual ruta de llibreries. A l'última, que és la que tinc més a prop de casa, hi compro l’'Assaig general d’una revolta', la novetat del Francesc-Marc Álvaro. El llibreter, mentre em cobra, em sorprèn: “Aquest, de quin costat està?” Veu com aixeco una cella i m’ho argumenta: “Més d’un client m’ha preguntat si l’autor està a favor o en contra de la independència...” Estic orgullós de la resposta que em surt, de sobrebot, sense pensar-m’hi gens: “Aquest és periodista, explica el que ha passat”. Naturalment que sé de quin peu calça en Francesc-Marc, un bon amic des de primer de carrera. Però també sé que, des de la seves columnes o des de les tertúlies del Basté, ha estat de les primeres veus crítiques –autocrítiques, diria– amb els dirigents del Procés que durant un temps predicaven sal i venien vinagre. També em consta que, precisament, per posar el dit a la nafra i escriure el que molts independentistes no volien llegir (ni de base, ni polítics), el periodista de Vilanova ha hagut d’entomar uns retrets que mai fan de bon sentir.

L’evidència és, però, que a hores d’ara ni som independents, ni tenim República, i la catxa amb l’Estat ha sortit molt cara. Repressió, hòsties a la població i el govern a l’exili o, pitjor encara, esperant una sentència després de dos anys de presó injusta.

El diagnòstic tranquil, documentat, fonamentat i amb coneixement de causa sobre el Procés està fet en aquest llibre. Ara faltarien dues coses. La primera, que algú, un periodista de Madrid amb la mateixa humilitat i capacitat d’influència, posem per cas, fes l’anàlisi inversa. I la segona i més important, que es trobi una solució digna i factible, perquè, després de la derrota i de la sentència, dos milions de persones no se n’aniran a casa com si res, ni deixaran de ser independentistes.

La paràlisi espanyola

Tot i que teníem pressa, a Catalunya tot passa molt a poc a poc, políticament parlant. A Espanya, tot i que sembla que passin moltes coses perquè una informació n’empeny una altra, fa anys que estan encallats i la paràlisi política és paradigmàtica. En menys de quatre anys hi ha hagut tres eleccions generals i una moció de censura i, si Pedro i Pablo no s’avenen, aviat tornarem a anar a votar. La síntesi d’aquests quatre anys és per fer-s’ho mirar. Mariano Rajoy, inflat com un gall de panses després del seu primer mandat a la Moncloa, va convocar eleccions quan tocaven, el 2015. Els resultats d’aquell 20-D, però, no li van agradar prou. Va guanyar, però això de governar en minoria l’obligava a entendre’s amb gent amb qui no s’hauria fumat mai un Montecristo i, al cap de mig any, va repetir eleccions, per apujar nota. El juny del 2016 les coses li van anar una mica millor, però la geometria variable tampoc no li permetia fer i desfer com li hauria agradat. En aquella revàlida el PP va passar de 123 escons a 137, però va continuar amb un incòmode govern de minoria que portava un perdigó a l’ala. Menys de dos anys després, el maig del 2018, Pedro Sánchez va tenir l’habilitat de presentar una moció de censura i rascar suports d’esquerres, catalans i bascos per escombrar un PP que li sortia la corrupció per les orelles. Sánchez el murri va aconseguir suports per expulsar Rajoy però no per poder governar folgadament. I, esclar, es va veure abocat a convocar unes altres eleccions generals. El 28 d’abril del 2019 el PSOE va guanyar... però amb 123 escons que, sobre un total de 350, el tenen lligat de mans i peus. I més encara si no vol tenir ministres de Podem i considera que els independentistes són uns empestats. Ja s’ho faran. Però en cinc anys quatre eleccions és una vergonya per enviar tots els partits –tots– a pastar fang.