MÚSICA
Misc 01/10/2019

Ara Malikian: “Després de l’accident no sabia si podria tornar a tocar el violí”

El músic actua dissabte al Palau Sant Jordi dins la gira 'Royal garbage'

i
Xavier Cervantes
4 min
Ara Malikian: “Després de l’accident no sabia si podria tornar a tocar el violí”

BarcelonaEl violinista Ara Malikian (Beirut, 1968) oferirà dissabte al Palau Sant Jordi un concert que forma part de la gira de presentació del disc Royal garbage (Concert Music, 2019). Instal·lat a Espanya des de fa gairebé vint anys, el que va ser concertino de la Simfònica de Madrid torna a l’activitat després d’un accident que va tenir baixant l’escala d’un avió.

Recuperat de l’accident?

Sí. Vaig passar molta por perquè em vaig trencar els tendons de l’espatlla i no sabia si podria tornar a tocar o estar al mateix nivell, però l’operació va anar molt bé. Vaig tenir la sort de tenir un cirurgià i un físio meravellosos. Cada vegada que acaricio el violí em sento molt feliç. Ara aprecio molt més el que faig.

¿Com fa en directe les cançons que en el disc Royal garbage canten artistes com Estrella Morente, Bunbury, Kase.O o Pablo Milanés?

Algunes no les toco, i d’altres en faig una versió instrumental, com el tema que vaig fer amb Serj Tankian.

Vostè és d’origen armeni. ¿Té contacte habitual amb altres artistes del mateix origen, com Serj Tankian, de System of a Down?

És que ens coneixem gairebé tots. Tinc un amic pianista amb el qual he tocat durant molts anys, i tenim cosins arreu. Vagis on vagis sempre hi ha algú que diu que és cosí.

A propòsit d’Armènia, en el disc interpreta Imen Dunis, del gran trobador armeni Sayat-Nova.

És un músic que m’encanta. Era un trobador molt revolucionari. Era poeta, músic, i per a nosaltres, els armenis, és un personatge molt important. Hi ha diversos músics que ens han marcat, i ell representa la part folklòrica més important de la història de la música armènia. Després d’ell hi va haver Komitas, que era un sacerdot que va viure en l’època del genocidi. De fet, en el concert al Palau Sant Jordi tocaré un tema de Komitas perquè ara es commemora el 150è aniversari del seu naixement.

¿Com va convèncer els artistes que col·laboren en el disc, per exemple, Franco Battiato?

Potser el més difícil va ser Franco Battiato perquè és molt gran i ja no canta. Però amb els altres va ser molt fàcil: per WhatsApp! Com que el disc no està fet amb cap multinacional, no hi ha cap col·laboració per raons estratègiques o econòmiques. Tot ha sigut molt directe i personal.

¿Com ha sigut d’important l’espectacle PaGAGnini en el global de la seva carrera?

Ha sigut important en molts aspectes. Amb PaGAGnini em vaig adonar que podia sobreviure fent el pallasso, entre cometes [riu]. Abans estava molt més ficat en la clàssica, tenia una plaça en una orquestra amb catorze pagues; era gairebé com un funcionari. I amb PaGAGnini podia riure’m de mi mateix i del meu món de la clàssica. Va ser un aprenentatge molt bonic. En vam fer més de 1.500 funcions arreu del món!

Una de les diferències entre la clàssica i altres músiques és la mirada del músic. A la clàssica no mira tant cap al públic. Això ho ha notat?

Quan treballava molt en el món de la clàssica em deien, tant els professors com els puristes, que la música l’has de fer per a tu mateix, i que gairebé és igual el que pensi el públic, perquè el públic és ignorant. Això m’ho han dit literalment així, i t’ho creus i toques per a tu. Ara crec justament el contrari. La música la gaudeixes perquè la fas tu, però quan la comparteixes el gaudi es multiplica per milions.

I així es pot gaudir tant d'una obra de Gluck com d'un tango.

Sí, ja fa temps que em vaig desfer dels prejudicis. A la vida sempre et volen etiquetar. "D'on ets? Del Líban? Ets armeni? Ets d'aquí?" Doncs soc una mica d'aquí, una mica d'allà. I la meva música és el mateix. No soc clàssic, ni soc jazz, ni soc flamenc ni soc res. Soc una mica de tot.

Vostè va créixer a Beirut en plena Guerra del Líban. ¿Com ha influït aquesta experiència en la seva manera de ser com a músic?

És difícil dir com hauria sigut la meva vida si no hagués viscut una guerra. Quan recordo les coses que he viscut m’espanto perquè mai no les he analitzat profundament. Si comencés a fer-ho crec que mai acabaria les sessions de teràpia. L’únic que sé és que en sortir de la guerra em vaig quedar impactat perquè no entenia com es pot estar descontent vivint en un lloc on no hi ha guerra. Com et pots queixar de la crisi quan hi ha països que estan en crisi des de fa segles. És un clixé, però també és bastant cert. Som molt afortunats de viure en aquesta part del món, on tenim de tot. Ens podem queixar i cal queixar-se, esclar, però som molt afortunats. Jo me n’adono perquè vinc d’on vinc.

Per cert, fa uns anys vas col·laborar en discos d’Extremoduro. Com és que van contactar amb tu?

Em van venir a buscar ells. Jo en aquella època no era gaire conegut i estava molt més ficat en el món de la clàssica que ara. Vaig col·laborar amb ells en tres discos i va ser meravellós perquè són gent espectacular. Almenys jo els vaig conèixer en una època que estaven tranquils. Aquest és un altre clixé, el del rocker que ha d'estar sempre borratxo i drogat. Bé, pots ser meravellós estant borratxo, també, però són gent supertranquil·la, afectuosa, i grans artistes. Va ser meravellosa, la col·laboració amb ells.

stats