Black Eyed Peas munten la festa populista al Cruïlla
BarcelonaAcabar un concert amb una cançó com a I gotta feeling es pot interpretar com un bon auguri, gairebé com un irrefrenable impuls a veure sempre el got mig ple. “Tinc la sensació que aquesta nit serà una bona nit”, repetien insistentment els Black Eyed Peas, i la cantarella va acompanyar la sortida del Parc del Fòrum d’unes 15.000 persones. Era el públic que havia respost a la crida de la primera jornada del Festival Cruïlla, en què a més dels Black Eyed Peas va actuar la noruega AURORA, discreta entre el folk sintètic i una mena d’ eurodance cool i activista. Artísticament, comparar-la amb Björk no l’ajuda.
Cadascú deu saber si la resta de la nit va ser efectivament bona, però és indubtable que hi havia ganes de festa i que els Black Eyed Peas van satisfer l’expectativa amb un repertori de festival: una hora i mitja de hip-hop eminentment ballable (encara amb l’eco de les produccions de David Guetta) i farcit de hits, sobretot dels discos Elephunk, The E.N.D. i The beginning. Nou anys després de l’anterior visita a Catalunya, el grup nord-americà manté les constants musicals, ara amb la cantant filipina Jessica Reynoso substituint Fergie: so gran, una xarxa de greus de seguretat, una concepció dance del ritme, el punt just de sal jamaicana, línies melòdiques amables i cites populistes fins i tot de Nirvana, perquè Black Eyed Peas són capaços de treure de context l’angoixa existencialista i convertir-la en carn de discoteca hedonista. Don’t stop the party era la consigna. Val a dir que una festa per a tots els públics, especialment per als que fa deu anys ballaven amb la sensació que seria una bona nit.
Amb aquesta primera matèria i una banda reduïda a la mínima expressió, però amb bateria, Will.i.am, Apl.de.ap i Taboo van aixecar un concert amb poques concessions al present, tot i que amb un petit espai per a la recent i efectiva Be nice que han enregistrat aquest any amb Snoop Dogg. Let’s get it started i Imma be van obrir el camí, com qui obre la porta i acompanya els convidats pel passadís cap a la pista de ball. Un cop allà, ja no van deixar anar la presa amb Rock that body i el bombo sexual de Boom boom pow, el primer tens en què va cantar Reynoso, una vocalista que va tenir més protagonisme en peces com Just can’t get enough.
“Com ho vols? Suau o dur?”, va preguntar Will.i.am. “Dur!”, va contestar el públic. I el grup va replicar amb la tarantiniana Pump it, rematada amb el riff de Seven nation army dels White Stripes, que va acabar de situar el xou en el terreny de la festa estiuenca i amb el públic del Cruïlla ballant. Era difícil fer una altra cosa mentre el grup disparava clàssics de diverses discoteques passades, com ara The time (dirty bit), l’eco de l’èpica cursi de Dirty dancing i el populisme desbordant de Where is the love? I al final, esclar, I gotta feeling. Al cap i a la fi es tracta d’això, i de somriure.
