Claredat canadenca en la foscor hispànica

El mateix TC afirmava el 2014 que el dret a decidir no era inconstitucional

El 4 de juliol, Roger Torrent, en una conferència a Madrid, proposava com a via de diàleg i solució del conflicte català un “pacte de claredat”. La proposta no era nova, jo mateix la vaig fer fa prop de dos anys, no en la forma directa de la Llei de Claredat canadenca, sinó de pacte de claredat, i de fet el mateix Pedro Sánchez fa menys d’un any va afirmar que “el Quebec és un exemple que la política pot cercar solucions”. Tanmateix, aquest cop la reacció generalitzada davant la proposta de Roger Torrent va ser de ràpid rebuig. El ministre d’Exteriors Josep Borrell ràpidament va sortir a dir: "No existeix cap possibilitat constitucional de celebrar un referèndum de secessió a Espanya”. Opinió que va ser certificada per una persona tan ponderada i marcada per la seva habitual 'finezza' com Xavier Arbós, afirmant contundentment que “és impossible, en el marc constitucional, cap secessió” i que “qualsevol al·lusió local a aquesta norma em sembla inapropiada”. Tot això quan, de fet, l’experiència canadenca mostra que, encara que la Constitució no reconegui cap via de secessió, hi ha possibilitats “constitucionals” d’encarar-la. A partir d’aquí, s’han succeït veus que diuen apostar pel diàleg, per fer de tallafoc davant de qualsevol possibilitat de discutir el tema. Cosa que probablement és tan sols l’indicador del retorn a temps “durs”, marcats per la possible sentència de setembre-octubre, i de la pulsió d’intentar guanyar electoralment la partida al sobiranisme català en comptes d’afrontar d’una vegada el tan esmentat com incomplert “diàleg”. Tanmateix, quan després de la llarga nit es despertin, Catalunya seguirà allà.

Quan es va demanar al Tribunal Suprem del Canadà que dictaminés contra la possibilitat de secessió del Quebec, la resposta no va ser l’esperada

El Canadà ha estat un contramirall d’Espanya en política territorial des dels anys vuitanta. Conceptes com 'fet diferencial', introduït a la dècada dels noranta, o la mateixa idea de la Conferència de Presidents Autonòmics, van germinar primer allà. Però, més enllà d’això, la qüestió quebequesa i la resposta que ha rebut han influït tant en la qüestió sobiranista catalana com en l’escocesa. El Canadà ha viscut des dels anys seixanta una tensió triangular constant entre un model de federalisme provincial, un altre de base plurinacional i l'intent de rearmar un poder central fort en el marc d’un nou nacionalisme canadenc. És en aquest context que s’ha d’entendre tant el referèndum quebequès del 1980, que cercava una nova relació amb el Canadà d’associació i sobirania de caràcter confederal, com el procés de repatriació constitucional del 1982, que suposava 'de facto' una redefinició del model federal en sentit centralitzador. Els intents posteriors dels quebequesos de negociar un “federalisme renovat” a partir de la idea de 'two nations', que van trobar ressò en el projecte del president Joe Clark perquè el Canadà esdevingués una “comunitat de comunitats" i que es van concretar en els acords del llac Meech del 1987 i de Charlottetown del 1992, van fracassar. Això va portar al plantejament d’un nou referèndum el 1995, que de nou reivindicava l’associació i sobirania. Aquest cop no es va assolir el vot positiu per tan sols 54.228 vots. I la reacció posterior es va donar en dos sentits. El primer, el reconeixement per part de la Cambra dels Comuns que el Quebec era “una societat diferenciada”, compromís ratificat pels nou primers ministres de les províncies anglòfones en la Declaració de Calgary del 1999. El segon, l’elevació d’una sèrie de preguntes al Tribunal Suprem del Canadà perquè dictaminés contra la possibilitat de secessió del Quebec. Però la resposta no va ser l’esperada.

Estem en un període de reacció constitucionalista en què el diàleg real brilla per la seva absència

El Tribunal Suprem del Canadà va resoldre que, a partir del dret internacional i de la Constitució del Canadà, un procés de secessió unilateral no era possible. Tanmateix, a partir d’aquí va obrir un camí de claredat nou i inesperat. Establia que si en un nou referèndum, davant d'una pregunta clara hi havia una majoria favorable clara, “conferiria al projecte de secessió una legitimitat democràtica que la resta de participants de la Confederació tindrien l’obligació de reconèixer”. En aquest sentit, haurien de “negociar reformes constitucionals amb l’objectiu de donar resposta al desig expressat”. La fonamentació d’aquesta obligació constitucional a negociar no es basava en la Constitució escrita, ja que “la Constitució no és solament un text escrit” ni “una camisa de força”, sinó també els principis constitucionals. En aquest sentit, s’apel·la directament als principis federal i democràtic, a partir d'aquesta idea –anatema absolut per a molts dels nostres constitucionalistes en els últims anys–: “Un sistema de govern no pot sobreviure només mitjançant el respecte a la llei. Un sistema polític ha de posseir també legitimitat, cosa que exigeix [...] una interacció entre la primacia del dret i el principi democràtic”. En aquest sentit: “Les relacions entre democràcia i federalisme signifiquen, per exemple, que poden coexistir dues majories diferents i igualment legítimes –la del Quebec i la del Canadà–". Podríem seguir amb aquest dictamen, modèlic en termes pedagògics i de fonamentació històrica i jurídica, però el cas és que va tenir un impacte directe al Canadà i en el nostre propi debat. En el primer sentit, certament l'any 2000 es va aprovar la Llei de Claredat, més o menys discutible, per determinar què serien una pregunta clara i una majoria clara, i la Cambra dels Comuns federal va procedir, entre altres mesures, a l’aprovació el 2006 d’una resolució que reconeixia per 266 vots a favor i 16 en contra que el Quebec era una nació. En el segon sentit, constitucionalistes de referència socialistes com Rubio Llorente escrivien el 2012: "Si una minoria territorialitzada [...] desitja la independència, el principi democràtic impedeix oposar a aquesta voluntat obstacles formals que poden ser eliminats. Si la Constitució ho impedeix caldrà reformar-la, però abans d'arribar a aquest extrem cal esbrinar l'existència i la solidesa d'aquesta suposada voluntat. Una doctrina que avui pocs neguen i de la qual l'expressió més coneguda pot trobar-se en el famós dictamen de la Cort Suprema del Canadà”. Element que també està en la base, per exemple, de la sentència del Tribunal Constitucional 42/2014, que afirmava que el dret a decidir no era inconstitucional. Però, certament, estem en un altre període, un període de reacció constitucionalista, en què el diàleg real brilla per la seva absència, en què no sembla que s’ofereixi cap altra solució que “Viva el rey, viva el orden y la ley”. Cert, però, quan ens despertem, Catalunya seguirà allà i necessitarà de la claredat canadenca.