La crisi que vindrà: de pressupostos i eleccions

El 28 d’abril tindrem algunes respostes i per sort aquestes les decideix la gent

França havia caigut en poc més de deu dies i el continent estava en mans dels nazis. Tothom esperava una rendició britànica sense més ni més. Churchill, però, es dirigia al Parlament britànic i afirmava: “Ens mostrarem una vegada més capaços de defensar la nostra illa, de capejar el temporal de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania, si és necessari durant anys, si és necessari sols [...]. Lluitarem en els mars i els oceans, lluitarem cada cop amb més confiança i força per l’aire; defensarem la nostra illa a qualsevol preu. Lluitarem a les platges, als camps i els carrers... no ens rendirem mai”.

Rivera promet que si governa el castellà serà llengua vehicular a l'escola pública i privada de tot l'Estat

Passaran mil eleccions però quan es despertin Catalunya seguirà allà

La Gran Bretanya estava sola, l'URSS i els EUA no havien entrat encara en el conflicte, i poc després començaria una de les batalles aèries més monstruoses de la història. Una campanya que la Luftwaffe va estar a punt de guanyar l’agost de 1941 amb la destrucció de part de les defenses britàniques. Si això s’hagués esdevingut la història de la humanitat potser hauria estat diferent. Llavors al setembre va començar el Blitz, els bombardejos massius contra la població civil britànica. Se la volia submisa i rendida davant d’una possible invasió. L’aviació britànica s’havia de preservar de les pèrdues, una confrontació directa en aquell moment hauria estat fatal, la producció s’havia de recuperar per fer front a la guerra, estava tenint lloc una mobilització de mà d’obra femenina sense parangó en la història britànica i europea. La població massivament es va refugiar, tot i que alguns lords britànics havien dit que resguardar-se no era honorable, i va aguantar. Churchill quan va accedir al poder va ser sincer en aquest sentit, no va voler enganyar a ningú: “No tinc res a oferir –va dir–, només sang, suor i llàgrimes”. Contra el pronòstic de Hitler, que havia doblegat poblacions senceres a les quals havien explicat que la victòria era segura, van aguantar i a vegades resistir és vèncer. Va ser la primera derrota de Hitler i una nova esperança va commoure Europa.

Probablement el que s’havia fet no havia agradat als lords. Es diu estratègia. Capacitat de planificar a llarg termini calculant tant els teus moviments, com els de l’adversari, en escenaris canviants.

Sánchez farà la reforma laboral abans del 28-A

A principis d’any a la seu d’una multinacional a Catalunya hi ha una reunió d’urgència, convoquen els seus responsables tècnics, els ensenyen tot de projeccions amb un sola conclusió: el 2020 hi haurà una nova crisi econòmica. Cal preparar-se estratègicament, de nou, pensar en els moviments necessaris a fer en escenaris canviants. La cosa no és tan nova, al setembre JP Morgan ja avançava la possibilitat d’aquesta crisi per a la qual havien d’estar preparats els inversors, i mentrestant els economistes del Bank of America establien una simulació sobre el seu impacte possible a l’eurozona: Espanya seria el país més afectat. És per això que el Banc Central ha ajornat de nou la pujada de tipus d’interès, assegurant, això sí, que hi ha poques opcions de recessió, però alhora posant en marxa previsions per a noves injeccions de liquiditat. El fet és que vam tancar l’any amb caigudes de producció industrial en països com Itàlia, Espanya i Alemanya. Això era a finals d’any. Al gener Itàlia ha entrat en recessió i Alemanya en estancament, i al març hi haurà el Brexit. No se’n parla als Parlaments. De fet, mentre es feia aquella reunió a la multinacional, el president Torra estava visitant el politòleg Fukuyama als Estats Units. Una trobada a porta tancada amb aquell que el 1992 havia pronosticat la fi de la història per justificar un nou ordre neoliberal que ens ha portat al període d’inestabilitat més potent dels últims 40 anys.

Es pressionarà per un govern real PSOE-Cs, sobretot per assegurar la gestió neoliberal de la possible crisi que vindrà

Tenim noves eleccions generals a la vista, en què probablement mentre a porta tancada segueixen havent-hi moltes reunions a l’àgora pública poc parlarem de tot això. La qüestió catalana, ara sintetitzada en la figura d’un relator, ha produït aquesta acceleració. Passaran mil eleccions però quan es despertin Catalunya seguirà allà. Però el cert també és que les noves mesures fiscals que acompanyaven la proposta de pressupostos pactada entre Podem, les confluències i el PSOE, sobretot en el vessant de nova política fiscal, generaven una hostilitat manifesta de certs sectors econòmics. El cert també és que la direcció del PSOE havia mantingut sempre la doble possibilitat d’intentar aprovar aquests pressupostos o aconseguir la foto d’uns pressupostos tombats tant pel PP i Cs com pels partits independentistes. Una opció o una altra era una qüestió de domini dels tempos per arribar al moment que els fos més favorable per convocar unes eleccions. La setmana passada aparells mediàtics que li eren pròxims es van girar completament contra el govern. Per sota hi ha una gran operació, mentre es tem i s’agita l’espantall de la possibilitat d’un govern del PP, Cs i Vox, el 'trifachito' pel qual alguns il·luminats a Catalunya semblen també sospirar, es pressionarà per un govern real PSOE-Cs. Es tracta de reconstruir el règim, però sobretot es tracta d’assegurar la gestió neoliberal de la possible crisi que vindrà. Certament aquesta opció no serà favorable ni en termes socials ni en termes nacionals per als catalans i catalanes. Tampoc respondrà als manuals de tacticisme d’alguns que no saben distingir entre moments defensius i moments ofensius i que deixen els corrents situacionistes dels seixanta en un joc per a infants. Mentrestant hi ha un altre debat de pressupostos, els catalans, un debat que probablement tampoc viurem, en què es tractaria de saber si la voluntat del Govern és només de fer de bons comptables, tenint com a màxima aspiració només sortir del FLA, o es vol iniciar una política econòmica anticíclica davant les tempestes econòmiques que s’albiren a l’horitzó.

Elisenda Alamany abandona el grup parlamentari dels comuns

Churchill afirmava: “Si Hitler planegés envair l’infern, em pronunciaria a favor del diable al Parlament”. No és que fos un amant del diable, senzillament és que sabia que la responsabilitat d’un govern davant la seva població era conquerir les millors posicions possibles en els temps més adversos possibles. En tot cas, el 28 d’abril tindrem algunes respostes i per sort aquestes les decideix la gent, més enllà del que puguin dir els Fukuyama d’avui.